cafè amb llet

Un relat de: teresa serramià i samsó

Avui m'he despertat i als peus del llit
tenia la tristesa eixugant-se les llàgrimes
amb el llençol. La por amagant-se espantada entre
corbes, punts, pals d'interrogants que palplantats
em guaitaven amb ulls impertinents. ¿I saps?,
el dia els ha guardat tots al cistell
desmanegat de paciència estressada
i me'ls ha ofert com a regal tapats amb vels
de misteri. Aleshores jo, m'he agafat fort
a la son que em fugia d'entre els dits
com peix lliscant entre la sal de l'aigua.
De sobte, el pensament ha fet un crit:
¡diumenge!, i tots els ulls de la memòria
s'han obert, i m'ha estirat ben fort
de la mà, i la realitat m'ha dut fins a la dutxa,
despullada del meu ahir, que s'ha escolat
avergonyit per l'ull obert de la banyera
per poc després trobar-me entre les mans
a mi mateixa, dins el cafè amb llet fumejant
temps amargant, que dolç vaig engolint
ben lentament a glops petits d'instants.


Comentaris

  • quotidianitat poètica[Ofensiu]
    oscarvillalibre | 24-08-2008

    m'ha encantat. qui de la quotidianitat en fa poesia té sempre la meva admiració. perfecte descobrir aquest 'cafè amb llet' en diumenge...

    òscar

  • ... i un llapis[Ofensiu]
    franz appa | 17-11-2007

    Aquest poema, la veritat, no entra fàcilment. és a dir, sí que es llegeix fàcilment, tan fàcilment, tan directe i ben engreixinat, que pot ser que passis per alt alguns detallas ocults que revelen una consciència mot pregona i lluminosa: queden la imatge del despertar amb pena, la dutxa i el cafè amb llet, però descobrir l'ordit de la trama que els vincula pot passar desapercebut, aquesta petita mística quotiana que ens assalta quan beus el teu cafè amb llet ("per poc després trobar-me entre les mans
    a mi mateixa").
    Per cert, que no hi ha cosa que em proporcioni menys plaer que el cafè amb llet, sempre he considerat un sacrilegi matar el cafè amb la llet. Però en aquest poema et puc acompanyar assaborint aquest cafè amb llet "fumejant
    temps amargant".
    I porto el llapis per sobre dels mots per resseguir-los a poc a poc, perquè no em traeixin les presses i l'estrès de l'ànima.
    Una abraçada,

    franz

  • Hola Teresa[Ofensiu]
    brumari | 15-11-2007

    "A glops petits d'instants", així és com s'han de llegir els teus poemes. I així és com sempre ho faig jo.

    Que maco seria despertar-nos tots els dies amb aquest crit joiós de ¡diumenge!, i, després del cafè amb llet, ser capaços d'escriure versos semblants als teus.

    Bona nit, amiga

    Joan

  • l'home d'arena | 15-11-2007

    Teresa, mai no he deixat de llegir els teus poemes. Però em passa ben sovint en llegir poemes, que no me'n sé de comentar-los. Què podria posar: bell, aclaparador, a vessar d'emocions, com una mar, fresc, sensual, esfereïdor... anar al detall, a la metàfora?
    Jo només sabria parlar de la marca que em deixa. Perquè després de llegir-los, de fer-los meus, em quede petit, arraulit entre la pell eriçada, engolint cada gota del poema, deixant-me portar arravatat pel què em destapa, i no sé què dir... tal volta, gràcies o un poema.
    Darrerament note una llum distinta als teus poemes, com més decidida i clara. Els teus poemes sempre són d'una densitat lúcida que aclapara, però ara amb una musicalitat que creix en la lectura, i esclata en un final rodó i fragant. Poemes d'una bellesa crua.
    No sé què més dir.
    Diré: gràcies, Teresa, i un poema


    Visible, i invisible,
    ardent, freda, líquida tothora,
    per la pell...
    Així és la flama del record,
    plena de remors i d'aromes,
    de silencis,
    sempre acomiadant-se.