Cabalcant a lloms d'una euga morta

26 de desembre, Sant Esteve. Ja vindran els diumenges de febrer, a l'Empordà el vent fa bé la seva feina.
Una vegada vaig anar a Barcelona. Volia felicitar una persona i vaig comprar-li flors. A la floristeria només tenien flors artificials; tant se val, vaig pensar, també són maques. L'amo va fer-me un ram ben gran i va dir-me que anés en compte perquè feia molt de vent. Vaig sortir a fora i bufava una lleugera brisa. Si en aquella ciutat les flors no eren flors, era possible que el vent tampoc fos vent.
Ara mateix estic sol i potser me'n sento. Brego per mantenir l'habitació calenta i m'he preparat un te. No és estrany que pensi en aquestes coses, no és estrany que pensi, de fet. L'estança és més habitable un cop l'has omplert de pensaments. Hi ha una cançò que em ronda, algunes vegades em passa, tot i que no és pas sempre la mateixa. Depèn del dia, depèn de l'humor i de moltes altres coses suposo, aquesta es diu Kathleen:


és evident
que avui el sol no sortirà,
però això tant se me'n fot ara mateix,
potser em tornaré boig.
haig d'aturar aquest dolor
o em reuniré amb la Kathleen.

una oreneta s'acosta i m'explica els seus somnis,
li agradaria saber què volen dir.
em sento morir mentre veig com s'allunya,
tot remuntant les corrents d'aire
per anar a veure la Kathleen.

els estels brillen sobre la remor de l'oceà
la lluna ha vingut a buscar-me,
la sorra és plena de cristalls
i les onades m'agafen de la mà.
aviat aniré a trobar la dolça Kathleen
aviat aniré a trobar la dolça Kathleen.

(Townes Van Zandt Our mother the mountain)