La màquina d'escriure ha estat bevent, no pas jo: (XII) 'Cants de sereno'

Carrers enfonsats sota les fulles. La feble llum dels solitaris. Móns clandestins, humitat i vapor. Siluetes de felins es deformen, la realitat és com la pinten però és evident que tots estem fets d'ombres. Els arbres no fan servir noms comuns, els fanals tremolen i les basses es comencen a eixugar sense dir res a ningú. Una au nocturna mou el cap; només té un desig: que marxin els poemes i torni la poesia. La lírica té febre aquesta nit.