Burro fes duros

Una vegada hi havia un Hostal en un petit poblet del Pirineu Català. En aquest Hostal hi vivia una familia formada pel pare (l'Hostaler), la mare (l'Hostalera) i dos fills. Tot hagués anat bé, si no hagués estat que l'Hostalera era molt ambiciosa i egoista. A aquella Hostalera se l'havia de castigar per la seva ambició.

Un bon dia es presentà un vellet acompanyat per un burro i trucant a la porta de l'Hostal preguntà si li podien guardar el burro mentres ell era a missa. L'Hostalera poc amiga de fer favors, s'hi negava, però l'Hostaler la convencia de que ho fes, que el senyor era vellet i que s'havia d'ajudar.

Un cop convençuda, i el vellet ja se n'anava, i els hi va dir: "No digueu estovalles estenent-se". Només ja se n'havia anat el vellet, l'Hostalera li proposà al seu marit que si que diguéssin estovalles estenent-se, i així ho van fer, amb la gran sorpresa que d'allí sortiren les mil llaminadures. Doncs peres confitades, capons i colomins rostits, tortells de nata i crema, massapans, i quan més en sortien, més ho deien, tant en sortí que en van omplir els calaixos, els armaris, els cistells, fins i tot sota dels llits.

A l'arribar el vellet que venia de missa preguntà: "No heu pas dit estovalles estenent-se?" i varen respondre: "No, no, no hem dit res."

A la setmana següent, el vellet tornà a passar per l'Hostal i tornà a preguntar si li guardaven el burro i ràpid van dir que si que l'hi guardaven, pensant que tornarien a dir estovalles estenent-se, però el vellet els hi va dir: "No digueu pas burro fés duros". I van dir que no dirien res.

Tot just se'n va anar el vellet l'home i la dona van dir a la vegada: "burro fés duros" i el burro va començar a fer monedes d'or. Vinga i vinga, cada vegada en "cagava" més i els Hostalers anaven amorrats per terra com a bojos recollint diners i dient: "Som rics, som rics". En van guardar per tot arreu, pels pots i olles i cassoles de la cuina, amb les estovalles en feien farcells, a tots els racons n'amagaven. Tot això va parar a l'arribar el vellet. Demana ells que n'estaven de contents, quina joia, ara si que eren rics.

A la setmana següent passà el vellet una altra vegada i els preguntà si li guardarien el burro, advertint-los que no diguéssin: "porra porrexi". "No, no, no ho direm". Al marxar el vellet van començar a dir Porra porrexi i el burro començà a donar cops a fer-los mal, molt mal. Allò era mal i càstig per aquell parell d'Hostalers ambiciosos i egoistes.

En aquest món, no s'ha de voler les coses per un de sol, s'ha de pensar sempre en els altres i pensar si d'alguna manera els pots fer feliços i contents.