Bruixa

Es va agenollar i va col·locar les herbes dins les copes corresponents. El guix dibuixava una rotllana perfecta i la tènue brillantor de les flames il·luminava l'habitació, així com allargava les ombres dels objectes.
Ella es va aixecar i es va despullar, va deixar caure la roba a terra sense que res més pogués importar. Després es va deixar anar el cabell que li va caure amb llargs tirabuixons daurats sobre les espatlles, es va quedar quieta uns instants, acostumant-se a la nova nuesa del seu cos. Finalment, es va acostar a la tarima de fusta que tenia al costat, fora de la rotllana, i va passar les pàgines del llibre gruixut i ple de pols que tenia a sobre. Va trobar el què buscava. Va llegir en veu alta les lletres, les frases, que havia de dir.
Les llums es van apagar per deixar pas a una il·luminació espectral, de color verí, que feia denotar encara més les seves formes femenines. Ella va deixar anar una esgarrifança quan la temperatura va baixar de cop, el seu alè deixava anar volutes que semblaven fum i els seus ulls miraven a una i altra banda buscant una cosa que no hi era.
-Bruixa! - van cridar un munt de veus.
Ella es va apartar de la tarima i va tapar-se la cara amb les mans.
-Bruixa! - es va tornar a sentir mentre les parets tremolaven i la porta quasi queia a terra. - Bruixa! Bruixa! Bruixa!
Es va encongir sobre si mateixa mentre les veus ressonaven i semblava que l'habitació anés a caure-li a sobre.
-Bruixa!
-No sóc cap bruixa! - va cridar ella mentre es tapava les orelles i s'encongia encara més.
Just en el moment que va dir l'última paraula, la porta va caure a terra estrepitosament. Com moguda per un ressort, ella es va aixecar de cop i va córrer a col·locar-se al mig de la rotllana. Ningú va entrar.
-Bruixa! - es va tornar a escoltar.
Només veus, cap cos que pogués fer-li mal.
De cop, una olor a socarrim va entrar dins l'habitació. Els ulls se li van engrandir, sorpresos.
-No! - va cridar mentre s'abraçava a si mateixa.
I la rotllana es va il·luminar.
Ella va tancar els ulls.
-Qui ets? - va preguntar una veu sibilant.
-Busco l'Angelo. - va ser al resposta tremolosa d'ella. - Si us plau.
Aquella veu va riure.
-Així que tu ets la seva humana.
-Si us plau. - va repetir ella.
-L'avisaré quan hagi acabat de caçar bruixes. - va dir la veu, burleta.
-El necessito ara. - va xiuxiuejar ella, suplicant.
-Què fas, Indem? - una veu greu i poderosa va sorgir de la obscuritat.
-Angelo! - va cridar sense alè, ella.
Llavors, just en aquell precís instant, les llengües de foc van entrar dins l'habitació, la temperatura va pujar de cop.
-Bea?
-Bruixa! Bruixa! Bruixa! - es seguien sentint els crits.
-Com has pogut obrir aquesta porta? - va preguntar.
-Angelo, si us plau, treu-me d'aquí!
No va haver-hi resposta.
-Angelo?
-No ets responsabilitat meva.
El foc s'estava estenent pel seu voltant, podia notar-ne l'escalfor a flor de pell.
-Però tu... m'estimes.
L'última paraula la va dir amb un crit agònic mentre la seva pell era cremada pel foc.

.....................................................................................................

Va estendre les ales escamoses i negres.
-He fet un llarg viatge. - va dir amb un perillós xiuxiueig.
-És clar. - va assentir el dimoni. - Potser hauria de descansar.
-No.
-El meu amo arribarà ara.
Uns segons més tard, un home atractiu de cabells foscos i mirada vermella entrava dins l'habitació. Es va quedar glaçat en veure la persona que l'estava esperant, era una noia de cabells rossos rinxolats, l'únic que havia canviat en ella era que ara tenia unes formoses ales negres i escamoses que li naixien a l'esquena.
-Beatriu. - va saludar mentre intentava aparentar estar tranquil.
-Bon dia, Angelo. - va respondre ella mentre el mirava. - He vingut a matar-te.