BREVIARI D'UN EX DEIXAT DE LA MÀ DE LA SEVA DONA. ADVOCAT

ADVOCATS: Qui escriu això és del gremi, quedi clar.

La primera cosa que he de dir és que en comptes d’advocats havia escrit “advocades”, però he pensat que era injust no utilitzar el genèric. És cert que hi ha algunes companyes amb un ideari i un marketing feminista que tenen fama de ser duríssimes. Segur que la majoria de les companyes feministes són raonables, perquè la majoria d’advocades ho són (feministes i raonables), però com que no fan el marketing corresponent no surten a la tele. Una pena que el que vengui sempre sigui el més cridaner i no el més útil.

La segona que he de dir – per experiència i per vergonya dels del gremi d’advocats – és que molt sovint els interessos dels advocats i els dels clients no són els mateixos. De fet gairebé mai no són els mateixos, perquè és impossible que siguin els mateixos. El que vol el client és resoldre una situació personal importantíssima al menor cost emocional i econòmic possible; el que vol l’advocat és que el cas duri el mínim imprescindible, la seva minuta sigui el més altra possible i el client quedi el més content possible. No dic que els interessos del client i els de l’advocat siguin incompatibles, sí que dic que són diferents i que sovint són contradictoris. L’estratègia de l’advocat per tal de presentar la minuta més elevada possible no sempre és noble i sovint s’aprofita de la situació emocional en que es troben els que es volen divorciar que, normalment, tenen feina per a pensar amb lucidesa i es deixen endur per la corrent.

Qualsevol advocat prefereix un divorci de mutu acord que un divorci contenciós. Des de la perspectiva de l’advocat el divorci de mutu acord te totes les avantatges. Si bé es cobra menys diners que en el divorci contenciós, el temps i les energies que s’hi ha de dedicar és incomparable. Entre tres mil euros cobrats per una feina de tres mesos i que el client sap la sentència abans que la dicti el jutge i un procés de tres anys de sis mil euros (sent molt optimistes, qui els paga avui aquests sis mil euros?) i una sentència que acaba decidint el jutge i que, per tant, queda a l’aire, la cosa està claríssima. Per això l’advocat farà tots els esforços imaginables per a que hi hagi un divorci de mutu acord.

Ara bé, no qualsevol divorci de mutu acord és bo: quan el que se’ns planteja no és raonable cal tenir la valentia d’anar al divorci contenciós. Jo conec moltíssima gent – dones i homes – que han lamentat durant moltíssims anys l’haver tingut pressa per tal de treure’s el problema de sobre, la por al desgast emocional que suposa un procés judicial que afecta als sentiments, a les relacions amb els fills i al patrimoni i també, i no és el menys important, a l’autoestima. Com sempre, tenir por és un mal negoci. O millor dit, tenir por no és un mal negoci, el que és un mal negoci és deixar-se vèncer per la por.

A la primeria del meu divorci vaig voler ser el meu propi advocat. És una bestiesa. No es pot ser advocat i part, en general i encara menys que mai en un procediment d’aquest tipus on tu quedaràs retratat, quedarà retratada la que ha estat la teva dona i quedaran retratats els teus fills. Cal una distància professional i emocional que per força ha de suplir un company. I si es fa així no cal dir que l’advocat juga amb l’avantatge de ser un expert en el tema i de tenir un company que parla el seu llenguatge i te els seus coneixements.

Per la meva experiència, i contràriament al que se sol pensar, en els processos que afecten a les dones com a tal dones – processos matrimonials, processos de violència de gènere, violacions, etc – en general, i donant a aquest “en general” el valor d’una impressió i no més, penso que les magistrades són molt més justes i equànimes que els magistrats. Normalment els magistrats actuen gairebé sempre des del paternalisme i des de la por a ser titllats de masclistes. Les magistrades, en canvi, no tenen por a ser titllades de res i només aspiren a fer justícia. Si sou homes pregueu per a que qui us jutgi sigui una dona.