BREVARI D'UN EX DEIXAT DE LA MÀ DE LA SEVA DONA. DIVORCI.

DIVORCI: No estic segur de si es va inventar abans el divorci o el matrimoni. Els antropòlegs no es posen d’acord i els arqueòlegs han trobat informació contradictòria. Sembla, però, per tots els indicis que el divorci va ser primer.

Hi ha propostes de conveni de divorci tant injustes, tant rabioses, tant plenes de ressentiment, que és impossible no dir-els-hi que sí. No només perquè són una invitació a l’elegància i a la magnanimitat, sinó perquè ens obren els ulls de tot el mal que hem fet a una persona a la que estimàvem i que ens estimava i és una de les darreres oportunitats per tractar-la una mica bé.


Si la gent hagués estat mínimament coherent i adulta, quan l’estat es va cristianitzar i va prohibir el divorci, la gent hagués deixat de casar-se. No perquè ningú no pot tenir les garanties de que el matrimoni li surti bé – que és obvi que no les pot tenir- sinó perquè és inadmissible que l’estat reguli si una parella es pot fer o desfer. Val a dir que en l’avortament passa exactament el mateix: on s’és vist que l’estat decideixi sobre el que pot fer o deixar de fer una dona amb el seu cos?


Els optimistes diuen que el divorci és un tràngol que s’ha de passar per tal de recuperar la llibertat. El pessimistes diuen que és el tràngol que s’ha de passar per tornar a perdre-la.

Conec un magistrat que diu que deixar en les seves mans la regulació d’un divorci – pensions, dret de visites, etc- li sembla una enorme frivolitat perquè ell mai no ha estat a casa dels que es divorcien i, per molt que s’hi esforci no en sap de la missa la meitat. I més tenint en compte que els advocats no diuen ni mitja veritat i ensinistren als seus clients per a que no la diguin. O sigui que no arribar a un acord és frívol perquè qui haurà de resoldre el tema el desconeix menys que nosaltres. Però el pitjor no és això, el pitjor és que quan no s’arriba a un acord és gairebé sempre per ressentiment, és a dir, per supèrbia, el pitjor dels pecats capitals. Que s’hagi pogut passar de l’amor de parella a la supèrbia ressentida prova, efectivament, que el dimoni existeix. I no només això: també prova que el dimoni va crear Déu i no pas al revés.