Blau

Un relat de: pivotatomic

El noi del jersei blau seia amb aire despreocupat, fent de tant en tant curts xarrups d'una tassa de cafè. Exhibia un mig somriure sardònic, fingía escoltar amb interès el que li explicava animadament el seu amic -un tipus tan alt como ell però amb molt menys cabell- i, cada poc, es recolocava damunt la cadira, encara que mantenint sempre les cames creuades. Después d'haver passat una bona estona observant-lo, vaig arribar a la conclusió de que el noi del jersei blau era una d'aquelles persones que han nascut amb el do innat d'executar amb elegància les accions més trivials, i vaig imaginar que la lànguida indulgència que destilava fins el darrer dels seus gestos no era més que una consequència lògica de tota una vida de saber-se desitjat per totes i tots.

El noi del jersei blau era, de llarg, l'home més ben fet d'aquell cafè de Praga on l'atzar havía volgut que ens trobéssim. De fet, vaig pensar, la definició de la paraula guapo al diccionari podía anar perfectament acompanyada d'una foto seva. Mentre xarrupava la meva tassa de xocolata calenta, afegint així unes quantes calories més a la meva cintura no precisament mancada d'elles, em vaig preguntar cóm seria la sensació de saber-se l'home més ben tallat del local i això va fer que l'envegés encara una mica més. Vaig ser del tot conscient de que aquell negre sentimient podía podrir-me l'esperit i, encara pitjor, amargar-me el que em quedava de xocolata; o sigui que el més intel.ligent seria deixar-ho còrrer i pensar amb què ocuparia aquell vespre. Però el meu costat obscur, aquell que detesto pero sense el que no seria auténticament jo, va decidir que no, que el millor era seguir revolcant-me una estona més en aquella molesta sensació que m'aneva inundant poc a poc. Així que vaig dedicar-li tota la meva atenció.

Amb una perxa com la seva -metre noranta llargs, cabell curt i clar, ulls intensament blaus, cara angulosa de faccions suaus però definides, i sense ni un gram de greix al cos -el molt canalla!-, el noi del jersei blau devia ser, sistemàticament, el tipus més ben tallat i desitjat de tots els cafès on posava els peus. I no només dels cafès. Probablement també ho era de las oficines de correus, les xarcuteries, les discoteques, els urinaris, les galeries comercials, els videoclubs, les delegacions d'Hisenda, els ascensors, els estadis esportius, els hotels, els autobusos i els establiments de pompes fúnebres als que decidia regalar amb la seva presència. Mentre el mirava vaig notar sense voler com els gelos amenaçaven amb sortir-me per les pestanyes. Jo mai m'havia sentit l'home més ben tallat d'un cafè. Ni d'una oficina, xarcutería, discoteca, urinari, galeria comercial o videoclub. Ni tan sols d'un establiment de pompas fúnebres. Pertanyia, més aviat, a aquella classe de persones que es senten satisfetes si en qualsevol d'aquests llocs troben dos o tres individuus amb una pinta lleugerament pitjor que la seva, encara que en el darrer cas, un d'ells sigui el que està a la caixa. No sent el pitjor del catàleg, ja donava el dia per salvat.

Mentre m'enfosava una mica en les arenes movedisses de la meva autocompassió, la cambrera del top negre es va acostar a la seva taula per tercer cop en vint minuts. Vaig sentir al noi del jersei blau i al seu amic alopècic demanar dos cafès més, i no em va passar desapercebut que, mentre s'apuntava la comanda, la cambrera del top negre li dedicava un somriure tan lluminós que hauria pogut penjar-se al cel per substituir al Sol que aquell dia (perdò per l'acudit dolent), brillava por la seva absència. D'haver estat tangibles, en aquell instant els gelos m'haurien fet saltar la tapa del crani i s'haurien vessat amb furia per tot el local, ofegant una pila d'innocents. Feia segles que jo intentava cridar l'atenció de la cambrera del top negre i ella no semblava haber-se adonat més de la meva presència que del txirimiri que mullava el carrer a l'altra banda dels vidres. Perquè heu de saber que la cambrera del top negre era una criatura digne d'un quadre de Boticelli, amb el seu metre setanta, llargs cabells foscos, pits moderats però suficients, caderes breus i uns llavis que per ser perfectes només devia faltar-los fer gust de maduixa quan els mossegaves; i a mí no se m'acudia millor forma de posar fí a una llarga i esgotadora jornada de turisme cultural que mantenint un intercanvi d'opinions, experiències i fluits corporals amb ella.

Desgraciadament, ella semblava que tenia altres plans.

Per cert… No m'agradaria que us pensessiu que sóc un tipus superficial. Jo també he vist "La bella y la bestia" i sóc del tot conscient de que la bellesa está a l'interior i de que el nostre edifici vital és molt més del que deixa veure la seva façana. Sé que la simpatia, la intel.ligència i la facilitat de paraula son qualitats preferibles a la insulsa bellesa corporal, i el que no entenc és com encara ningú s'ha adonat del magnífic negoci que suposaria obrir locals on cultivar aquests dons preuats, en comptes d'aquests gimnassos abarrotats que han brotat a gairebé totes les cantonades i xanfrans i on la gent s'ha de conformar en intentar aconseguir la millor aparença física posible en lloc d'engrandir el seu jo espiritual. Estic segur que, mentre suen l'escassa cansalada i decideixen que no, que avuí tampoc menjaran res més que mig iogur desnatat y dues olives (petites), tota aquesta gent que s'esforça el que no està escrit per aconseguir un cos Danone, es lamenta amargament de que no hi hagi llocs similars on treballar el seu interior, en lloc d'haver-se de conformar amb esculpir la seva façana. Sabia tot això. I, després d'una bona estona de mirar inútilment a la cambrera del top negre, sabia també que ni un Premi Nobel en Física Quàntica em serviria perquè desviés els seus ullassos del noi del jersei blau per fixar-los, només una miqueta, en el gris de la meva parka . M'hauria encantat que en Walt Disney fós assegut a la taula del costat per veure com se'n sortia d'explicar-me per què la cambrera del top negre semblava molt més interessada en els muslcles que s'endevinaven sota la llana blava que en la simpatia indiscutible que transmetia el meu ben visible somriure de bon noi, pero el vell pintamones tenía la sort d'estar congelat en algunes golfes californianes en lloc de ser allà per haver-se d'explicar. Maleït Walt!

Vaig llençar coll avall la resta de la xocolata - a les penes, calories!- i vaig decidir escampar la boira. Provar de lluitar contra el noi del jersei blau -un tipus que podria posar de genolls sense massa esforç a més d'una estrella de Hollywood (i no parlo d'en Danny De Vito)- no entrava en els modestos límits del que jo considero dins les meves possibilitats. I, si m'afanyava, potser encara arribaria al començament d'algun del molts espectacles de marionetes que amenitzen les nits de Praga pels turistes. No era exactament el que havia estat somiant, ho admeto. Però estareu d'acord en que era millor que quedar-se a veure com el noi del jersei blau sortia del cafè de brasset amb la cambrera del top negre abans de que jo tingués ni tan sols la possibilitat de demanar una segona xocolata que segur que tindria gust de verí.

Vaig recollir la bossa, vaig pagar vint-i-cinc raonables corones al meu amor impossible -que les va aceptar amb la mateixa amable indiferència amb la que m'havia atès abans- i vaig decidir fer una paradeta als serveis abans de capbussar-me una altre vegada en el gelat capvespre txec. No havia tingut ni temps de baixar-me la cremallera quan la porta es va obrir a la meva esquena per donar pas al noi del jersei blau. Tot i que sobrava espai, es va col.locar just al meu costat. Què pretenia? Donar-me el cop de gràcia demostrant-me que la seva espasa de llum era més llarga que la meva? Què li havia fet jo a aquell paio per que m'odiés tant?

Vaig acabar en silenci i em vaig rentar les mans. Quan em vaig girar per sortir, ell m'esperava, arrepenjat al marc de la porta, amb un aire deliciosament seductor.
Em va mirar.
El vaig mirar.
Em va demostrar que un somriure també pot valdre més que mil paraules.
I la sorpresa va ser tanta que vaig agraïr haver buidat la bufeta moments abans.

Vaig brandar el cap d'una banda a l'altre mentre m'esforçava per fer l'expressió més amistosa de la que era capaç, però donant-li clarament a entendre que la seva muda proposta no m'interessava ni poc ni gens. Ell va aixecar les celles i va contraure els llavis en un gest de resignació que, he d'admetre, va fer que fins i tot m'ho repensés per una fracció de segon. Una cosa era segura: mai no torejaria en plaça millor que aquèlla. Ja em podria haver fet la natura una mica més obert de mires!, vaig maleïr mentre pensava en el Laurence Olivier i les seves cloïsses i els seus cargolets.

Al sotir em va faltar poc per entrebancar-me amb la cambrera del top negre. S'havia trobat amb que la cadira que abans ocupava en ni del jersei blau ara era propietat d'un rabassut turista japonès i recorria el local buscant-lo amb la mirada plena d'inquietud. Vaig pensar en explicar-li, però ho desseguida vaig dessistir. Estava clar que no serviria de res. Em vaig despedir d'ella amb una mirada plena de resignació i vaig sortir al carrer tot aixecant-me el coll de la parka. Seria una actitud idiota, però la ironía de la situació em feia sentir extranyament bé. I ja em diràs per què. Ningú guanyava, tots perdiem i jo em torbava millor del que m'havia sentit en tota la tarda. Llavors vaig reconèixer el meu cantó obscur, delint-se de satisfacció perquè, una vegada més, ell era l'únic guanyador. Cabronàs! I mentre em dirigia cap el teatre vaig pensar que, ves a saber, potser la cambrera del top negre tenia una germana marionetista...



Comentaris

  • falten alguns paràmetres obligatoris: títol[Ofensiu]
    Meryl | 08-05-2008

    -no posar títol en un comentari o en un relat hauria de ser possible. la decisió de no posar-hi títol i la satisfacció de ser una petita, minúscula transgressora m'encantaria. crec que el fet de no donar-li títol ja és descriure'n el contingut.-


    ei.
    gràcies per l' e-mail. m'ha sorprès bastant, perquè feia temps que m'havia oblidat de tot això i del plaer de llegir sense haver de passar pàgines.

    jo sóc -o era- bastant de tòpics, històries amb finals decepcionants o sense final i aquestes coses, últimament ni això.

    a veure si m'hi torno a posar i faig alguna cosa.
    seguiré llegint-te, amb calma, que el meu temps va a pes d'or -bàsicament perquè no me'n queda- i el meu internet no funciona ni a tiros.

    m'ha donat la sensació, llegint el relat, que escrius com parles i que parles com raja, així natural, sincer. i m'ha fet somriure. tot tan ben pintat i tan bufó.

    podria estar escrivint fins demà, però clar...
    no cal, no?





    salut pivotatomic!
    fins la pròxima

  • Caram[Ofensiu]
    gypsy | 19-02-2007 | Valoració: 10

    aquest noi simpàtic de la parka gris, un relat que es llegeix i flueix plàcidament, sense entrebancs.
    Molt bona la reflexió sobre l'esclavatge de la imatge, que ens arriba a fer comportar-nos com autèntics imbècils. Bé, amb l'edat potser s'aprèn una mica a sospesar tots els factors i a no embogir tant fàcilment.

    El noi de la parka, que té un mínim dubte, als serveis, potser sí, que podria haver aprofitat l'oportunitat, seria un altre final, sorprenent, si més no.

    Bé, m'ha agradat força. Només trauria la repetició de la "cambrera del top negre", posaria cambrera sense el top. Res, nimieses.

    petonassos!

    gypsy

  • Fantàstic![Ofensiu]
    Thalassa | 15-02-2005

    el noi de jersei blau m'ha acabat agradant a mi... jajaja!

    A veure... no m'ha agradat gaire el tros des de "Per cert... No m'agradaria que pesnsessiu..." Fins a "...demanar una segona xocolata que segur que tindria gust de verí." Ha estat el que més pesat se m'ha fet, no sé com ho vas escriue, ni que t'ha dit la gent d'això, ni tansols si te n'ha dit res... però per a mi m'ha fallat força.

    Tant el noi del jeresei blau, com el protagonista en qüestió, són personatges ben definits i estructurats, fàcils de "reconèixer".

    Felicitats de nou!

    Thalassa

  • a mi m'ha agradat molt[Ofensiu]
    Shu Hua | 10-02-2005 | Valoració: 9

    L'anava llegint i veia les situacions i m'agafaven unes ganes de riure grans. Crec que és el primer relat teu que comento, o potser no, ara no me'n recordo. El que sí és cert és que començar la setmana del Coment en dijous té la seva gràcia. M'he agafat el relat més curt i demà (a la feina, ho confesso), m'imprimiré uns quants dels altres.
    Abundo amb els altres quant l'ortografia i la repetició de paraules. I que potser dius massa vegades "el noi del jersei blau".
    Però m'hi sentia massa identificada per no poder parar de llegir fins el final. Coses d'aquestes ens hans passat a tots. La experiència m'ha ensenyat que, inclós als guapos els passa això. Sempre recordaré la cara de pena amb que un dels nois més guapos que he conegut (fins i tot el meu marit se'l quedava mirant) deia: és que només lliguen els guapos.
    Ara, semblar-li guapo a un Adonis com aquest bé val passar un tràngol d'aquests.
    i res més.

  • Renoi[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 09-02-2005

    He de dir que certament aquest és el relat que menys m'ha agradat. previsible i poc colpidor, encara que es poden veure els trets que et caractèritzen d'una fina ironia, que te'n burles de tot i de tot hom.

    El recurs literari que uses sovint de repetir estructures sintàctiques (l'home del jersei blau, l'home més ben tallat, l'home més ben fet, la cambrera del top negre) si ve altres vegades he pensat que eren un bon recurs per emfatitzar, crec que en aquest relat n'abuses fent-lo de lenta lectura.

    L'ortografia com jo, suposo, amb mancances, i que el corrector no ho veu tot però sobre tot aquell maleït follet del pc que no ens permet veure aquella falta tan evident encara que ho llegim 10 vegades.

    Hi ha una cosa que a mi hem costa terriblement i per això tinc una nota enganxada a l'ordinador, que són les oracions de relatiu. Uses molt la forma el que és correcte per S i CD però que quan es pot substituir per els quals no és correcte, i el relatiu preposicional de què crec que sempre és tònic. Tanmateix a vegades intentes lligar tantes oracions de relatiu una darrera un altre, barrejades amb subordinades que hom perd el subjecte allà a l'infinit i costa de seguir el context del conjunt d'oracions.

    Veus! avui he complert m'he fixat més en l'estil, però he de fer un comentari sobre el tema, o desprès no podré dormir....je! Això que per lligar s'ha de ser un déu de la bellesa, i que el tema de la bellesa interior és fora d'òrbita has de reconèixer que no es gaire original, encara que se salva gràcies a la teva capacitat natural vers la ironia. I els referents cinèfils ajuden a millorar l'embolcall, però en el fons poca cosa dius en aquest relat. Bé, noi, que alguna havia de caure negativa, oi? Je!

  • el tercer del meu coment[Ofensiu]
    neret | 09-02-2005

    no sé on he llegit que deies que aquest era dels relats teus que menys t'agradaven. Dels tres que he llegit potser si que és el més fluix. Tot i això, he de dir, d'entrada que m'ha agradat. No és tan divertit com el del kid bragueta ni tan rodó com el del coyote, però m'ha semblat percebre-hi un segell propi, una marca d'identitat que també hi ha en els altres.

    Aquest sentit de l'humor, aquesta manera de riure't dels teus personatges que els fa més entranyables i la sorpresa final, en aquest cas potser una mica previsible.

    El que no m'ha agradat és que potser et recrees massa amb la descripció, quan aquest tipus de relat, pel meu gust, demanen un desenllaç més ràpid. Les frases que utilitzes, molt llargues i enrevessades en alguns casos (ja ho sé, no m'hauria de queixar d'això, perquè jo també ho faig, però...) tampoc hi ajuden. Això si, entremig coles algunes perles, com aquells llavis perfectes, que només els hi manca tenir gust de maduixa o la referència a espartac, o les marionetes, o les espases de llum que ja justifiquen la lectura.

    I en algun altre relat ja he vist que comentaves el tema de l'ortografia i el corrector. Realment convindria una repassada.

    apa, em quedo amb ganes de continuar llegint!

  • Després...[Ofensiu]
    rnbonet | 08-02-2005 | Valoració: 10

    ... de llegir -a mitges, si vull ser sincer- els comentaris anteriors, Sols em resta afegir:
    "TIU", A PER ELLS, QUE EN SÓN POCS I MALS NODRITS!!!
    I cal fer constar- amb alçament d'acta notarial, per si de cas-, que no faig cap referència als comentaristes, sinó al relat!!!

  • comentari [Ofensiu]
    Lavínia | 08-02-2005

    Voler la bellesa física d'un altre no vol dir que el desitgis, sexualment parlant, oi? Malgrat l'excel·lent referència a "Espartac" de Stanley Kubric, concretament al diàleg entre Laurence Olivier i Tony Curtis, on "les cloïses i els cargolins" són una clara referència a la bisexualitat del primer; la qual cosa no comparteix el protagonista-turista-de bellesa mediocre del teu relat, que sols aspira a trobar "una germana bessona de la cambrera en l'espectacle de marionetes". És això el que n'he extret de la teva narració.

    Aquest conte, en què el jersei que cobreix el cos de l'"home perfecte" acaba en mans d'un turista rabassut, exemplifica que una simple anècdota pot donar pas a un relat ben escrit, però que, al meu entendre, el que m'ha cridat més l'atenció són les constants referències hollowodianes: 1r. Danny de Vito (que segons com sembla la contrafigura del teu protagonista o potser no hi arriba!!) 2n. a Walt Disney quant al moralisme rosa-convencional que tenen o tenien les seves pel·lícules.
    El rerafons de Praga és casual, perquè sols resta exemplificat pels espectacles de marionetes, però això et podria haver passat en una altra ciutat.

    És un relat previsible tot i que està ben escrit. Ara bé jo l'hauria acabat en la cita de les "cloïses i els cargolins" (És, torno a repetir, molt bona)

    Et volia fer referència a una cosa, Pivotatomic, la qüestió de la llengua (ortografia i sintaxi) té alguns punts febles. Si de cas poguéssim corregir els textos, crec que hauries de remirar-te aquests dos aspectes que t'he esmentat)

    Molts petons.


  • La setmana de...[Ofensiu]
    Llibre | 08-02-2005

    COMENT 2


    Aquest relat ens parla de l'enveja des d'un punt de vista irònic. No pretén filosofar sobre ella, ni marcar sentència, sinó explicar una anècdota a partir d'aquest sentiment tants cops criticat i amagat pels mateixos pecadors.
    La ironia s'entreveu al llarg de tot el relat, en el to amb què la veu narrativa ens descriu la situació, però a més, de tant en tant, hi fa entrar alguna referència clarament còmica o irònica: "afegint així unes quantes calories més a la meva cintura no precisament mancada d'elles" (narrat en un moment en què precisament es queixa en comparació a l'altra persona), "Pertanyia, més aviat, a aquella classe de persones que es senten satisfetes si en qualsevol d'aquests llocs troben dos o tres individus amb una pinta lleugerament pitjor que la seva, encara que en el darrer cas, un d'ells sigui el que està a la caixa" (referint-se al mort), "un tipus que podria posar de genolls sense massa esforç a més d'una estrella de Hollywood (i no parlo d'en Danny De Vito)", "potser la cambrera del top negre tenia una germana marionetista...".
    La narració manté en tot moment l'atenció del lector perquè aquest sap que el protagonista, un home anodí que reconeix l'enveja com a part del seu vessant fosc, farà alguna cosa. Reaccionarà davant la situació en què es troba. I descobreix ja per on anirà la veu narrativa quan llegeix: "Vaig acabar en silenci i em vaig rentar les mans. Quan em vaig girar per sortir, ell m'esperava, arrepenjat al marc de la porta, amb un aire deliciosament seductor."
    El que ve després és un tancament de tots els subtemes encetats que potser resulta massa lent i que fa perdre vigor a l'anècdota irònica i de sorpresa final que ens tenia preparat. En dir subtemes, em refereixo a què ens torna a parlar de la bellesa de l'home de blau, de l'homosexualitat (aquest cop plantejant dubtes), de la cambrera del top negre, de la característica de personatge anodí per part del protagonista ("no serviria de res"), i de la ironia final ("una germana marionetista...").
    No sé. Trobo que el final s'allargassa sense necessitat. Que potser un cop entrada la sorpresa del final, el que cal és tancar-lo. Sense presses ni precipitacions, però sense entretenir-se.
    També voldria assenyalar un detall que m'ha cridat l'atenció. Al llarg del relat, de tant en tant trobem que el narrador es dirigeix a un hipotètic públic, a un vosaltres: "Perquè heu de saber que la cambrera del top negre...", "No m'agradaria que us penséssiu...", i en canvi, ja cap al final, apareix de manera sobtada un "tu": "I ja em diràs per què".
    Penso que això pot crear una certa confusió, o més en concret, certa incoherència narrativa. Està clar, però, que aquest "tu" podria ser perfectament que es dirigís a ell mateix, que el protagonista estigués elaborant un monòleg mental. Si més no, he entès que hi havia aquesta possible explicació. Però... penso que es podria resoldre d'alguna altra manera que no donés peu a "incoherències".
    Només un parell de detalls més. Primer de tot una pregunta: per què no posar el títol de la pel·lícula de "La bella i la bèstia" precisament així, en català? I en segon lloc, un tret que denota clarament la mà de l'artista, el nostre amic relataire Pivotatomic: "Ningú guanyava, tots perdíem...". Sí, senyor: qualsevol situació valorada com un partit! Visca en Pivotatomic!

    Salut!

    LLIBRE

  • m'agrada[Ofensiu]
    AINOA | 07-02-2005 | Valoració: 9

    Es un bon relat i molt interesant.
    Deunido aquests del jersey blau la feinada que ha donat.
    no en faria res trobarne un aixi.
    Una abraçada.

  • donablanca | 27-01-2005 | Valoració: 10

    hola pivotatomic:
    trets que milloraria:
    al començament li donaria més originalitat, quan he començat a llegir no m'ha engantxat.
    'el noi del jersei blau seia amb aire despreocupat'. no motiva.
    encara que és la part més difícil, el començament ha de ser més impactant.
    tot i que després s'et nota més espontani i el relat va agafant ritme.
    el·liminaria tòpics com:'contacte de fluids.'
    'mai no torejaria en plaça millor que aquèlla''cara angulosa de faccions suaus ', aquestes frasses carreguen un xic la fliudessa del relat.
    masses adjectius junts.
    'la noia del top negre': si el noi te un jersei blau, la noia no pot tenir el top negre, es veu forçat, necessita d'un altra adjectiu que no faci referència a la roba.
    'Ell va aixecar les celles' -> ho canviaria per 'va aixecar les celles' sense 'ell'.

    utilitzes masses cops el verb haver (vaig...)

    trets que m'han agradat:
    les frasses tenen la mida justa ,ni massa curtes ni massa llargues.
    fer referència a altres persontges (walt disney,danny de vitto...)li aportant agilitat al relat i agudessa. I un to desenfadat que també li aportas amb el vocabulari

    'un aire deliciosament seductor' aquesta definició si que és original ,te prosodia i no es fa farregosa. Amb aquest adjectiu et fas més a la idea de com és el noi del jersei blau, sense que calguin més explicacions.

    'aixecant-me el coll de la parka' amb aquesta frase defineixes moltes coses: primer una actitut, un gest, que denota una personalitat diferènciada i segon , estàs definint com va vestit. Has condensat dos conceptes en un, i això és molt meritori.

    espero que t'hagi agradat.

Valoració mitja: 9.6

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pivotatomic

pivotatomic

42 Relats

588 Comentaris

136561 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Xatos, què us puc dir que us pugui interessar de veritat? No massa, suposo. Tinc 41 anys (Quaranta-un? Ja? Collons, ja sabien el que es deien els romans quan es van empescar allò de "Tempus fugit irreparabile"!), sóc de Sabadell, el bàsquet és la meva passió (d'aqui el sobrenom, que em va posar un amic que m'estima com us podeu imaginar) i m'ha agradat llegir des de ben petitet. Escriure va començar a agradar-me bastant més tard i, per ser-vos sincer, he escrit ben poc tenint en compte el molt que m'agrada. Suposo que és perque, un cop acabat, el relat gairebé mai em sembla digne de ser llegit i això fa que em talli bastant a l'hora de fer-ne un altre.
Agrairé molt i molt qualsevol tipus de comentari (especialment els crítics), encara que ja us aviso que estic molt més interessat en els comentaris sobre l'estil que no pas sobre el tema (com veureu, són força intrascendents els meus temes).
I, si us agrada, tampoc no us talleu. Feu-m'ho saber també. Potser així m'animo a escriure una miqueta més i li dono el cop de gràcia a la literatura catalana :-)

Si voleu contactar amb mi per a qualsevol cosa: Knick34@hotmail.com



R en Cadena

"EmmaThessaM em va encadenar i jo he passat la cadena a Carles Malet i Thalassa"

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")