Bellesa del mediterrani

Aquell dia la mar estava enfadada. Les ones pegaven fortes contra les roques i l'aire que passava també era tan fort que esvalotava els cabells d'aquelles poques persones que hi havia. A uns quants de metres es podia divisar una barqueta que pareixia abandonada ( o tal vegada no, però ja era massa vella) amarrada al petit port. La gent es fixava en ella ja que, al seu voltant estava plè de luxoses barqyes i vaixells d'aquelles persones adinerades que acudien a la ciutat només en l'estiu.

Hi havia un moix sense casa que estava dintre de les roques miulant, però no estava en perill, sino que ho feia només pel fred que sentia i per la soletat en la que havia de viure.

Era un paisatge bonic, malgrat el temps no acompanyés; aquell port, aquelles roques, aquella mar mediterrània... tenien un encant que poques persones podien aprerciar.
Allà, quan l'aigua de la pluja comença a caure, encara és més bonica la imatge que presenta la mar.
Es sentia caure la pluja. La mar seguia empapant les roques d'una manera més violenta. Es veia com dins la mar també hi queia la pluja, que cada cop era més intensa. El cel es cobria del color gris més fosc, tal volta el més bonic.
Tormenta. Llamps i trons iluminaven i es deixaven sentir en aquell lloc. Després, tranquilitat. El cel torna a ser de color blau, adornat amb un parell de niguls que quasi ja no es veuen. El sol comença a sortir, i amb ell, totes aquelles persones que no havien volgut apreciar aquell gran espectacle