Bateig rural

El vent huracanat xiula entre les canyes i infla la panxa de les cortines de vellut blau. A l’eixida de la casa s’alça una polseguera ondulada que fa ballar les fulles seques i torça les branques dels arbres fruiters. L’aire és flairós i cítric i les pomes van caient a terra, plof- plof- plof, l’una darrera l’altra, sense aturador.
- No en quedarà ni una! – xiscla la Marina, subjectant el pany de la porta amb les dues mans.
- Marina, ni se t’acudeixi obrir-la! –crida en Daniel des del replà de l’escala.
Les pomeres són generoses i tenen un fullatge vistós i intens. N’hi ha moltes, per aquests verals –va dir-los el sogre quan, just sortir del confinament, van traslladar-se al poble- Maleït sigui el dia que li van fer cas. Pomeres a l’Empordà!
La Marina surt a l’exterior i, amb feines i treballs, aconsegueix tancar la porta. Es posa les mans davant dels ulls per protegir-se de la sorra, branquillons, fulles i insectes que, com bales d’escopeta, li impacten a la cara. Nota un gust agrenc a la llengua i escup però la salivada se li enganxa a la brusa. La frega amb la mà i, tot seguit, fa patinar el palmell pel camal dels pantalons. Fa una ganyota de fàstic.
Al vespre el paisatge és aclaparador. Tot i que la tramuntana va afluixant, no trigarà gaire a nevar, l’aire és glacial i l’escalfor de l’antiga estufa de butà no aconsegueix penetrar dins les gruixudes parets de la casa de pagès. La Marina posa els ulls en blanc. Si en comptes de vendre’s el pis de l’Eixample l’haguessin llogat, tot com va dir en Daniel!
- Almenys aquí tothom et saluda pel carrer, tal com volies, no?
- Doncs no. Això tampoc, pensa la Marina.