Cancó de comiat

Ajagut en el seu llit de mort, dins la vella cel·la de l’abadia de Cluny, el monjo Guillem cantava. Allò era ben insòlit perquè, a més de no ser el què s’esperaria d’un moribund, fins llavors tots el creien mut. És clar que l’orde seguia la norma de Sant Benet: Orar, laborar i, només quan sigui necessari, parlar. I això últim, el monjo Guillem no ho va considerar mai durant els disset anys que va ocupar la cel·la més propera a la de l’abat.
Era precisament l’abat Pere qui ara es tapava les orelles i caminava amb passos curts i ràpids d’un costat a l’altre de l’alcova. Quina veu, Déu meu, quina veu! El so començava assemblant-se al repic d’unes campanes per transformar-se tot seguit en una combinació d’harmonies que oscil·laven entre un lament planyívol i un himne fervorós, fins alegre. Va donar una darrera ullada a l’embalum humà, va senyar-se i va sortir de l’habitació amb un cop de porta.
Al calefactori va asseure’s a l’escó, prop de la llar de foc. El recordava de novici, quan amb prou feines tenia vint-i-un anys. Molt més alt que els seus companys, prim i cepat, ros com un fil d’or i amb uns ulls com maragdes. Era tant bell que els àngels per força l’havien de pretendre. L’abat va eixugar-se una llàgrima amb la punta de l’hàbit negre i, de nou, va senyar-se. A mesura que va anar creixent, el novici Guillem mostrà una personalitat aspre, a voltes hostil, sobretot amb els nois de la seva edat amb els quals rivalitzava sovint. Però era devot i honest i ell només podia veure’n les virtuts. Però després de fer la professió solemne el monjo Guillem va anar tornant-se cada vegada més taciturn, fins el dia que va deixar d’enraonar, fet que encara el va convertir en una persona més pura als ulls de l’abat.
Poc a poc, el cant va apagar-se i el silenci va embolcallar les gruixudes parets del monestir. L’abat va sanglotar. Va acostar-se a la finestra i va apartar les cortines de vellut de color beix. Dos cignes blancs s’havien posat damunt les aigües del Loira i els seus colls dibuixaven la silueta d’un cor. Festejaven en silenci. La resta del grup ja era lluny, fent el mateix camí cap a les terres càlides que l’abat estava a punt d’emprendre. El segle XII arribava a la fi.




*Pere El venerable va ser l’últim gran abat de l’abadia benedictina de Cluny. Va viatjar arreu del món.
*El cigne és el símbol de l’amor veritable. Tenen una única parella durant tota la vida a la qual sempre són fidels. El ritual d’aparellament consisteix en unir els seus caps en forma de cor.
*Són territorials i protectors. Poden comportar-se de manera agressiva, especialment els mascles més voluminosos. No es relacionen gaire entre ells.
*No canten, però trenquen la mudesa quan són a punt de morir. Llavors el seu cant és alegre i màgic. Es diu que és una cançó de comiat per rebre la mort de manera digna.
*La parella del cigne mort s’allunyarà del lloc, es separarà de tots els seus companys i mai més es tornarà a saber d’ella.