Cercador
Un mamut llanut dins l'armari del Parlament
Un relat de: Pocapoc- Compartir:
Les xarxes socials treien fum. Mai abans cap consulta participativa d’un ajuntament havia tingut tanta concurrència. Per això, tot i que només hi havia dues alternatives, ja es veia a venir que no seria una tria senzilla.
Hi havia raons de pes per tirar endavant les dues opcions: premsar la matèria orgànica sota la neu per tal de millorar les reserves de carboni del planeta, en un cas, i impulsar el sector cinematogràfic en català, en l’altre.
Les garanties també eren equivalents, malgrat la diferència de segles que hi havia entre l’una i l’altra matèria biològica. Els cossos estaven frescos com una rosa, tancats dins de dos taüts hermètics que reposaven en un búnquer soterrat a l’illa de Saint Paul (Alaska), la temperatura dels quals es mantenia estable a 50 graus sota zero.
“Avaluem pros i contres”, deien els directors generals; “Cal sumar, no restar”, argumentava la presidenta del país; “Aquí tothom sap de tot”, criticaven les científiques més receloses de la seva vàlua; “La cultura és segura” bramaven els agents socials; “Amb el planeta no s’hi juga”, s’esgargamellaven els ecologistes; “Quina bestiesa –afegien els mestres d’ESO- Un anglòfon no voldrà aprendre català!”
El resultat de la votació va ser molt ajustat: 51% contra 49%. Els polítics es posaven les mans al cap, quin desastre, allò volia dir que haurien d’assumir responsabilitats!
Finalment, al cap d’anys d’aferrissades discussions mediàtiques, de milers de dictàmens preceptius i no vinculants d’experts d’arreu del país i de famílies que mai més podrien celebrar el Nadal plegades, les autoritats van acordar mantenir el mamut llanut en estat de criopreservació i reanimar a Sir Walt Disney.
Els dirigents catalans s’aplaudien els uns als altres. “És el correcte, ja podeu estar-ne segurs. Avui, gràcies a la nostra estimada presidenta, hem fet història, va dir, solemne, el conseller primer. Tant l’apreciaven, que li havien comprat 135 roses, una per cada membre del Parlament.
Però quan la presidenta va entrar a l’hemicicle amb el telèfon enganxat a l’orella un silenci tibant va omplir-ho tot.
- Por supuesto que acataremos, honorable presidente. Pongo las manos en el fuego y no me quemo así que quedase tranquilo, senyor presidente.
El conseller primer va fregar-se les aixelles. Se les notava humides.
- Passa alguna cosa, senyora presidenta?
-Res, que el Congrés acaba d’aprovar un petit decret llei. Sobre la llengua del sector audiovisual, sí. Però no patiu, eh? Això no afecta gens al projecte Disney. A més, en cas que calgui –que no caldrà- podem recórrer al Tribunal Constitucional... o al Tribunal de drets humans d’Europa! Tranquils, que això ho tenim guanyat.
Hi havia raons de pes per tirar endavant les dues opcions: premsar la matèria orgànica sota la neu per tal de millorar les reserves de carboni del planeta, en un cas, i impulsar el sector cinematogràfic en català, en l’altre.
Les garanties també eren equivalents, malgrat la diferència de segles que hi havia entre l’una i l’altra matèria biològica. Els cossos estaven frescos com una rosa, tancats dins de dos taüts hermètics que reposaven en un búnquer soterrat a l’illa de Saint Paul (Alaska), la temperatura dels quals es mantenia estable a 50 graus sota zero.
“Avaluem pros i contres”, deien els directors generals; “Cal sumar, no restar”, argumentava la presidenta del país; “Aquí tothom sap de tot”, criticaven les científiques més receloses de la seva vàlua; “La cultura és segura” bramaven els agents socials; “Amb el planeta no s’hi juga”, s’esgargamellaven els ecologistes; “Quina bestiesa –afegien els mestres d’ESO- Un anglòfon no voldrà aprendre català!”
El resultat de la votació va ser molt ajustat: 51% contra 49%. Els polítics es posaven les mans al cap, quin desastre, allò volia dir que haurien d’assumir responsabilitats!
Finalment, al cap d’anys d’aferrissades discussions mediàtiques, de milers de dictàmens preceptius i no vinculants d’experts d’arreu del país i de famílies que mai més podrien celebrar el Nadal plegades, les autoritats van acordar mantenir el mamut llanut en estat de criopreservació i reanimar a Sir Walt Disney.
Els dirigents catalans s’aplaudien els uns als altres. “És el correcte, ja podeu estar-ne segurs. Avui, gràcies a la nostra estimada presidenta, hem fet història, va dir, solemne, el conseller primer. Tant l’apreciaven, que li havien comprat 135 roses, una per cada membre del Parlament.
Però quan la presidenta va entrar a l’hemicicle amb el telèfon enganxat a l’orella un silenci tibant va omplir-ho tot.
- Por supuesto que acataremos, honorable presidente. Pongo las manos en el fuego y no me quemo así que quedase tranquilo, senyor presidente.
El conseller primer va fregar-se les aixelles. Se les notava humides.
- Passa alguna cosa, senyora presidenta?
-Res, que el Congrés acaba d’aprovar un petit decret llei. Sobre la llengua del sector audiovisual, sí. Però no patiu, eh? Això no afecta gens al projecte Disney. A més, en cas que calgui –que no caldrà- podem recórrer al Tribunal Constitucional... o al Tribunal de drets humans d’Europa! Tranquils, que això ho tenim guanyat.