Paisatge després de la batalla

A un parell de metres darrera seu, la Laura observa com l'amiga, calçada amb unes
xiruques amb ales, tresca com si li anés la vida. Veu com enfonsa els peus dins els fangals, amb quina facilitat salta els marges, com sorteja les pedres més relliscoses, com aparta amb la mà les bardisses que travessen el corriol.
Les bambes d’ella, en canvi, pesen una tona pel cap baix i hade fer malabarismes per no caure de cul a terra.

El que havia de ser una passejada agradable per reforçar els vincles d’amistat s’ha convertit en una batalla contra els elements. S’atura just davant d’un tauló de fusta corcada que uneix els marges de la riera i, assenyalant el cim de la muntanya, crida:

- Què hi ha a dalt?

- El paisatge! – responen dues persones alhora.

- Ja... I quan falta? –sospira la Laura.

- Gairebé hi som!

Pel to de veu se n’adona que la situació és pitjor del que es pensava. Es col·loca bé la motxilla i torna a cridar en direcció al grup, que cada vegada està més allunyat.

- No dèieu que hi havia un refugi?

- Ja l’hem passat! Afanya’t, que aviat es farà fosc!

Deixa la motxilla al terra, mira l’horitzó i para bé les orelles. No sent la crida de la natura ni percep la seva saviesa, només el xiular ferotge del vent sacsejant les branques dels pins blancs.
L’últim excursionista de la colla ja ha desaparegut darrera la bosquina. Un cercavores beu aigua de la riera i fuig exasperat tan bon punt se n’adona que la Laura l’observa. El sol, vestit de fred, comença a pondre’s rere la muntanya.
Busca una roca de copa ampla i llisa per seure-hi i treu el telèfon mòbil de dins la butxaca de l’anorac. El tacte de la funda de silicona la reconforta. Engega l’Spotify i es submergeix en la música de Blaumut:

De moment, de moment, seurem aquí, veurem passar la gent ...