La jovenalla només pensa en festes

Amb seixanta-nou anys acabats de fer mai de la vida havia fet un paper tant galdós, la Lídia. Ni tant sols aquella vegada que, pel carnestoltes de Palamós, va disfressar-se de Liza Minnelli a Cabaret i, nerviosa com estava per pujar dalt de l’escenari de l’envelat, va entrebancar-se amb un maleït escaló de fusta i se li van esparracar mitges i genolls. I ara, per culpa del seu mal cap, es troba al carrer, de nit, vestida amb una bata vella i espardenyes d’estar per casa i sense poder entrar al seu pis perquè s’ha descuidat les claus damunt la taula del rebedor. Ella, que mai surt de casa sense fer-se la línia dels ulls!
És posa la mà al front i mou el cap a un costat i a l’altre. El milhomes de l’Antonio tenia raó, pensa. Només et calia resistir una nit. Però tenies pressa per llançar el coi d’espines a les escombraries i mira com t’has de veure ara!
La Lídia n’ha passat de tots colors al llarg de la vida. Ha sobreviscut a la postguerra, a una malaltia greu que ni tant sols gosa pronunciar en veu alta i a un marit mestretites l’única contribució del qual a l’economia familiar va ser aquelles classes de poesia madrigal a les senyoretes de Pedralbes. A ella, en canvi, no li van caure mai els anells per posar-se darrere del taulell de la merceria, dia sí dia també. I ben a gust, que ho feia!
Necessita fer un pipí. Mira de reüll la furgoneta de repartiment que hi ha aparcada davant del bloc de pisos i comprova que no la vegi ningú. S’abaixa les calces de cotó i s’eixarranca àgil com una jove de trenta anys. Fins i tot sent cantar en Joan Manuel Serrat, de tant orgullosa com n’està. Però llavors li torna a venir l’Antonio al cap. Si aquell ictus no se l’hagués emportat a temps ben segur que s’estaria cargolant de riure!
En tingui trenta o seixanta-nou el cas és que s’ha posat en un bon embolic. No pot passar la nit al ras perquè és hivern, només duu posada una bata de lli i la temperatura no supera els vuit graus. Així que s’aixeca, es puja les calces, es col·loca els cabells a darrera de l’orella i s’acosta a l’interfon. Truca al pis del porter. Una vegada, dues, fins a vuit vegades. Casundena, quan el necessites no hi és mai, aquest home! Pitja, nerviosa, els botons de tots els pisos però ningú respon.
Recolza l’esquena contra la paret de l’edifici i llisca fins a terra. Morirà de fred com aquell fotògraf de París, sola i abandonada com un gos petaner. Tota una vida de sacrificis per acabar com el rosari de l’Aurora!
Una parella que vesteix roba elegant li deixa dos euros a la falda. Perplexa, els agafa i se’ls posa al palmell de la mà. És a punt de llançar-los la moneda pel cap quan sent que parlen d’uns infeliços que en aquell moment celebren les noces de plata a l’hotel. Vet aquí d’on sortia, en Joan Manuel Serrat!
Els coneix de vista, als propietaris de l’hotel. Acostuma a coincidir amb la noia, Carla o Clara, a la terrassa del bar de la penya del Barça. Fins i tot juraria que la jove ha provat de donar-li conversa alguna vegada però ella ha fet veure que no la sentia i s’ha posat a jugar amb el mòbil. El mateix mòbil que està damunt la taula del rebedor, al costat de les claus, dins del seu pis tancat.
Doncs no és mala idea, pensa mentre repassa la silueta de hotel amb els ulls. Aquesta tal Clara o Clàudia, en el fons, sembla bona persona. Potser podria colar-la a la festa i tot .