Barcelona i Montjuïc

Es veritat que si el castell ha estat un padrastre per Barcelona, la muntanya és com una mare fecunda i generosa. Si de Montserrat diu el poeta Maragall que era el miracle de Catalunya, Montjuïc podríem dir-ne que constitueix a Barcelona com una caixa de sorpreses i tresors inesgotables. Un gran diamant en brut que polit i tallat en múltiples i variades facetes resplendeix com un astre.
En època ja cristiana la població degué ser molt crescuda com ho demostra l'existència del s.VII de nombrosos santuaris, ermites dedicats a Sant Julià, Santa Eulàlia (que seria la més antiga), Sant Ferriol, Sant Fruitós, Sant Bertran i l'ermita de la Mare de Déu del Port i el convent de Santa Madrona, D'aquests santuaris en desaparegueren destruïts per les guerres i per l'explotació de la pedrera.
Es de creure que tots els santuaris establerts a Montjuïc eren motiu de romiatges dels barcelonins i dels habitants de les poblacions més properes. La gent anava en processó per demanar alguna gràcia, en circumstàncies de pública aflicció. També sense cap objectiu devot determinat, els diumenges, les festes de la primavera i l'estiu hi anaven a celebrar saraus i grans xeflis.
L'al·licient principal de la muntanya eren les fonts situades la majoria a la vessant nord amb vistes a la ciutat que era estesa als seus peus. Hi havia una gran vegetació exuberant en contrast amb el massís de la banda que guaitava el mar, creixien abundosament les acàcies, els plàtans, els lledoners, els roures, els eucaliptus i els castanyers bords, com els pins del pla que formaven bosquet a on s'hi trobaven algunes fonts. Les fonts eren nombroses, totes d'aigua pura i cristal·lina que hom podia triar segons l'estat d'ànim de cadascú. Segons diuen hi havia una vintena de fonts, algunes desapareixien i en sortien de noves. De les antigues fonts de més renom que hi havia a Montjuïc, la "Font trobada" era la més afavorida per la concurrència de les classes selectes, de què en deien bona societat, que solien freqüentar-la des de començos d'estiu fins a Tots Sants. A més de servir-hi tota mena de viandes, vins, licors, pastes fines i àdhuc gelats, havem de creure que, si no tots, alguns dels concurrents tastarien l'aigua de la font, encara que solament fos per fer honors a la casa.
Em de distingir la famosa i popular "Font del Gat", de la qual hom ja parlava l'any 1787, era malgrat la seva modèstia, la més popular de totes i ha aconseguit sobreviure-les sense perdre la seva anomenada quasi llegendària.Val a dir que la fama de la bona qualitat i les virtuts de la seva aigua era merescuda, a la qual cal afegir la seva admirable situació, voltada d'arbres altíssims i corpulents que li donen fresca i ombra.
Durant més de 40 anys, va celebrar-se a la font del Gat els àpats reglamentaris de la celebèrrima "Colla de l'Arròs", reunió de bons amics de bon humor, indústrials, comerciants, homes de carrera, artistes, dibuixants, polítics, aquesta colla es reunien per menjar les típiques arrossades.
Només cal parlar una mica dels horts, la gràcia dels hortets és que alguns estan enfilats pels espais i els racons lliures de la muntanya, humils i minúsculs que entre tots formaven un gran jardí sentimental d'una deliciosa intimitat, autèntica poesia.

Montanya de Monjuïc,
per més que semblis aburrida
de la gent que es diu lluida
del entorn ets lo més bonic.