Barcelona-Eivissa: Crònica d’un informàtic amb estrella (de la mort)

Hi ha gent que neix amb una flor al cul. Jo vaig néixer amb un cactus, i dels grossos.

Em dic Murakami. Sí, com l'escriptor. No sabeu el calvari que és compartir cognom amb l'home dels gats, el jazz i el "realisme màgic" a la japonesa. A mi també m'agradaria escriure com ell: obrir un pou enmig del text, fer ploure sardines o crear personatges fascinants que escolten vinils mentre cuinen espaguetis. Però a la meva realitat no hi ha pous místics; només hi ha pantalles blaves de la mort.

Jo soc en Murakami, el de sistemes. Un informàtic mediocre en una feina on es penca molt i es guanya poc. El meu dia a dia consisteix a barallar-me amb un servidor vell i asmàtic que, literalment, fa pampallugues i prega per la seva vida cada vegada que premo Enter. Crec que si pogués parlar, em demanaria l'eutanàsia.

La meva autèntica passió és la literatura, que m'ha costat una fortuna en cafès, teràpia i col·liris per als ulls. Si hagués de resumir la meva carrera com a escriptor en una llista de Grans Èxits, seria breu:

-Un segon lloc en un concurs de relats eròtics de barri. Vaig perdre perquè el jurat va considerar que descriure un clímax com a "una desfragmentació de disc dur eficient" restava romanticisme a l'escena.
-Un relat publicat al Cavall Fort fa vint anys. Explicava la història d'un cargol que volia ser enginyer de camins. Encara conservo la revista en un marc de plata que em va costar més que el que em van pagar.

En definitiva, escriure sempre m'ha costat calers. Tinc caixes de la meva novel·la autoeditada al garatge que només serveixen perquè els ratolins hi facin el niu.

Però l'altre dia, durant el sopar del desè aniversari de l'empresa, el destí va decidir fer un gir de guió. Van fer una rifa. D'aquelles on mai em toca res, on si es rifés un barret, jo naixeria sense cap. El director de personal va treure una papereta i va dir: "I el guanyador del viatge a Eivissa amb tot pagat és... en Murakami!"

La gent va aplaudir. Jo em vaig quedar glaçat. Eivissa! De tots els llocs del planeta, em toca Eivissa. L'illa on he anat mil vegades perquè hi tinc mitja família repartida pel camp de Sant Carles. Hi he anat tant que conec cada racó, cada embús de Sant Antoni i cada mosquit tigre pel seu nom de pila. Anar a Eivissa per a mi és com visitar l'àvia, però havent d'esquivar turistes vestits de blanc que busquen la il·luminació espiritual en una platja nudista.

Sí, ho he encertat: soc un gafe professional.

Mentre escric això des del seient 32B de l'avió —que és el del mig, a la cua al costat dels lavabos—, rumb cap a Eivissa, la senyora del costat s'ha adormit i em fa servir d'enclusa per al seu cap. La pobra té unes faccions dures, d'aquelles que només una mare podria trobar encisadores, i dorm com un ronc rítmic i una expressió tan relaxada que la seva boca sembla la bústia de Correus de Via Laietana. Just quan comença a roncar, l'hostessa em vessa suc de tomàquet sobre els únics pantalons nets que porto.
Somric. Potser no tinc pous místics ni gats que parlen, però tinc una paciència infinita i un dot per explicar les meves pegues amb gràcia.

O no?

Què en penses, tu que m'estàs llegint? Ho trobes divertit, oi?

...Com? Que tampoc té gràcia? Que faig pena?

Ni això?!

Mira, saps què? Jo plego.