BALLAR-ME

Explica'm de quin color es vesteix la seva mirada, perquè
quan la vegi per primera vegada

la pugui identificar.

Posar-li nom i cognoms.

Em van dir que no es digna a trucar a la porta i que comptades
vegades la tanca després de sortir,

deixant-ho tot tan desordenat que el caos s'entén com l'única forma de

pensament.

Que t'observa des de l'altre costat del carrer concorregut i
de sobte et sents petit,

insignificant, menyspreable, gairebé inexistent, excepte pel
bramul itinerant dels cotxes

que rapinyen amb ràbia la calçada, de la vida que no para
de moure ni una mil·lèsima

de segon, deixant-te desemparat en un buit que
ni busques, quan ella ja

va a dues-centes revolucions per minut.

I no pensa agradar per tu.

No es pot mesurar amb paraules el sabor del seu mirar
sinistre.

L'olor amarga i densa d'aquest sentiment enverinat i
ermità, paràsit de les meves

ambicions.

Malson intern que es confon amb massa
facilitat amb la realitat.
Apareix amb freqüència il·limitada, amb la suavitat i ironia
del sentiment de doble fil

que et ratlla per dins.

Amb la lúgubre certesa que em faràs sentir
imperfecta.

Que retalles els meus passos, delimites les meves paraules i
provoques que tremolin,

implantes en la meva ment la idea que no valc res.

Ja estic farta.

Encara no t'havia escrit un poema perquè desconeixia el
teu nom, però ara bufen nous vents.

Ets tu la que no em coneix a mi.

Estimada inseguretat, jo ja no et tinc por.

Ja he fugit del teu laberint impossible, de les teves mesures
improbables, de la teva utopia desmesurada. Mira'm tot el

que vulguis, que ara conec la teva veritat, que no ets

més que fum, miratge,

engany.

Tanca la porta després de sortir i, a poder ser, no tornis.

Ara em toca descobrir tot el que jo soc, trobar totes
les peces del meu trencaclosques,

ballar-me fins a sentir-me completament i irremeiablement
meva.