NO POEMA4

El cavall nomia Negrito, encara que ell no ho sabia.
De fet, es pensava que era “Cagon l’olla” o per l’estil.
La seva vida avorrida i trista davant una arada o un carretó
quedava reflectida a la cara inexpressiva.
El nom, Negrito, segurament ara
seria carn de demanda i jutjat;
a més de racista, amb el diminutiu,
semblava encara més poca cosa.

En Harold era un moix molt espavilat.
Anava ben a la seva bolla i feia anar de corcoll
els que es consideraven la seva família,
encara que ell no els considerava res.
Aprofitava la situació i preocupació cap a ell
perquè l’acompanyessin a un prestigiós psicòleg de moixos
que, a la vegada, havent cobrat i tot,
s’ho agafava com un cas personal,
cosa que l’afectava tant, que sovint necessitava
l’atenció d’un psicòleg de persones per a ell,
obrint o tancant un cercle viciós,
que en Harold, espavilat com era, manejava amb comoditat.

Na Betty i na Pomy eren presumides de valent.
Ja de ben petites, empimpollades,
desfilaven als concursos i mostres
de cans de raça, pedigrí i altres glamurs.
Elles ho duien bé, eren amigues,
llepant-se amb naturalitat abans i després dels concursos;
ara, les seves madones, les seves esclaves segons la percepció
de na Betty i na Pomy, era una altra cosa.
No es podien veure ni en pintura i, més d’una vegada,
havien arribat a les mans, estirant-se el monyo,
entre d’altres escandaloses violències de mal veure
en aquests cercles tan pulcres i educats.
Mentre, na Betty i na Pomy, com si res i ben estirades,
seguien desfilant.

El sopar de gala anual de l’associació animalista
amb ànim de lucre “Amigos de Piolín”, va ser tot un èxit.
El menú recercat i adequat per a l’ocasió era:
paté de fetge d’ànec engreixat fins al gavatx,
caviar d’abans de néixer i gerret de primera edat,
vedella tendra tendrament degollada amb música de Mo-
zart, escaldums elaborats amb animalons diversos,
sense nom, xip ni targeta administrativa corresponent.