Balada de tardor

Quan despunta el dia, m'agrada contemplar uns minuts el paisatge urbà suavitzat pels suaus pujols de tramuntana que l'emmarquen i l'humanitzen. El campanar de l'església de Santa Creu emergeix per ponent amb les seves voltes ocres neoromàniques envoltat d'edificis blancs coronats per una jungla d'antenes i dipòsits d'aigua que serveixen d'amagatall als seus llogaters naturals: els gats, que ronden al solpost pels terrats clapejats de rojos, negres i argents. L'altre element singular d'aquest paisatge són les dues xemeneies de la fàbrica de la llum, una fàbrica que treballa a un alt rendiment si s'ha de jutjar pel fum que contínuament amolla per les seves boques anellades d'un roig viu. Uns fumerals tan fora de context a l'entrada de Vila com els dos majestuosos avets, que tanquen la imatge, que un temps donaren ombra a la clínica Alcàntara.
Des de la finestra m'atur a observar com l'edifici d'enfront desperta, s'estira, es desxoroeix. Els seus habitants s'entreguen als rituals matinals: treure a passejar al ca, els moments únics al davant d'una tassa de cafè, els primers pensaments, somnis i pors que van agafant forma amb els primers raigs de llum...

Mentrestant, a la terrassa del costat, una majora obre la porta de la seva habitació i surt ja vestida amb la roba de feina, un vestit negre clapejat de gris, molt semblant al que es devia de posar no fa masses anys a la seva casa al camp quan els galls anunciaven l'arribada de l'astre rei inundant els terços, acariciant les seves galtes gelades, d'aquella gelor neta de les primeres hores del dia.

No sé quin és el seu nom, però per a mi és na Maria. Té una edat indefinida, cabell blanc recollit amb una cua, la seva mirada perduda cap a l'horitzó fins l'infinit.
Una mirada resignada que ja no espera res de nou, que no espera ningú. Els dies se succeeixen dia rere dia com en una pel·lícula en sessió contínua. Repetint les mateixes rutines, el seu món s'ha reduït a una petita terrassa per on passa llargues hores, reclosa voluntàriament, endinsada en els seus pensaments i records d'un altre temps.
D'un temps de magranes, de flors i violes: d'una infantesa corrent darrere del bestiar o donant de menjar als conills i a les gallines, ajudant a munyir les cabres que li oferien el primer dels regals del dia: una tassa de llet amb aquell sabor tan especial, amb matisos de romaní i de garrova, acompanyat d'un bocí de pa just acabat de treure del forn amb llavoretes de batafaluga que perfumava tota l'estança.

Dels freds pedrissos escalfats pels joves més polits de la contrada que esperaven impacients el moment del festeig per poder creuar unes paraules i unes mirades de complicitat amb ella. Del camí cap a l'església lluint les seves millors gales, dels balls a diferents pous i de les matances envoltada dels seus. Així va conèixer el seu estimat.

Avui està plovent i na Maria, al darrera dels vidres entelats, es deixa portar pels regalims d'aigua que goteta a goteta dibuixen un mapa imaginari que marca el camí que tantes de voltes ha recorregut i que la porta indefectiblement amb el seu jove.
El que li va proposar una fuita davant la prohibició dels seus pares de veure'l, però que ella per por, temorosa, va rebutjar.
El pas del temps no ha pogut apagar aquell foc i encara avui sent cruixir les brases que resten d'aquell amor i no hi ha dia que no li dediqui un pensament que avui la pluja i el xiuxiueig del vent li han donat forma de balada: "Llueve / detrás de los cristales llueve llueve ...../ se va la tarde y me deja/ la queja que mañana será vieja.../Una balada en otoño/ un canto triste de melancolía/ que nace al morir el dia." ("Una balada de otoño", Joan Manuel Serrat).