Avui et toca viure

“Estic cansada, cansada dels teus silencis quan et parlo, cansada de que no hi siguis quan et necessit, cansada de tu i de les teves burles. Calla, calla i escolta'm perquè avui em toca parlar a mi. Basta ja de recordar-me tot allò que faig malament. Basta de repetir-me que no ho aconseguiré, que no sóc capaç. Saps? No m'agrada que sols et fixis en els meus defectes, ja sé que no sóc perfecta, ja sé que m'equivoc, però no necessit una veu que m'ho recordi constantment. Necessit que ens duguem bé, per favor, necessit que em deixis tranquila; que pugui anar fent; que quan caigui no m'enfonsis, sinó que intentis recolzar-me i oferir-me una mà. A mi no m'agrada veure't plorar un dia rere l'altre, no em fa feliç trobar la decepció al teu rostre. Ens convé dur-nos bé perquè sempre haurem de conviure l'una amb l'altre, ho entens? Així que fes el favor de somriure'm i intentem tirar endavant!” Després d'aquelles paraules, el rostre que es reflexava al mirall somrigué, no podia seguir autodestruint-se, ja era hora de començar a viure la vida dels seus somnis, on els complexos no existien.