Avui em plora el cor

Jo crec que el poema sí que val la pena! Això sí, estar malament no, que la vida són dos dies!
No sabia com dir el que em passa avui. Ara ja ho sé, tu ho has fet amb les paraules exactes.
M'encanta com escrius!
Et seguiré llegint!

masa curt el vers, i masa repetitiu,

sempre es la mateixa idea, repetitiva

no i ha cap definició del seu dolor.

val la pena, la vida també
escrivint anem bastint, anem descobrint llum en la foscor

He triat aquesta poema pel títol, perquè expressa del tot la sensació que m'aclapara en aquests dies per una desgràcia personal.
Però bé, la vida continua, i "avui" em plora el cor, però sé que tu amb el teu poema, encara que no de forma explícita, deixes una porta oberta a l'esperança, al "demà" en el qual el cor, l'ànima, com vulguis dir-li, tornarà a somriure. I jo m'hi apunto perquè sé la importància del temps i sé que no és just deixar de lluitar quan tenim el privilegi de seguir vius, de poder parlar i riure, de tenir un cert futur per endavant que cal aprofitar.

Quant al poema, està molt bé, te ritme i una rima que llisca fàcil, adequada. Prefereixo les quartetes més descriptives i fins i tot narratives de l'estat d'ànim davant els versos curts, impactants, però de recurs fàcil. Els pariats del mig podrien enllaçar-se: el primer amb el quart, el segon amb el cinquè i el tercer amb el sisè... establint un paral.lelisme o lligam entre el No voldria i el Però... Crec que estructuraria més aquest versos-laments dins un tot mes efectiu.
L'estrofa final, altre cop clausura genial.(rodolí sense voler,hehe). Sí, els tres primers versos, res de l'altre món, es catapulten amb l'últim i decisiu, que dóna rima perfecta amb l'anterior i fa un gir molt interessant: avui res no val la pena / ni el plor d'aquest poema.
Espero i desitjo que aquest "avui" derrotat i de plor, sigui un "ahir" ja per sempre més per a la teva inspiració i en la teva vida.

foster

Mira! Avui em sembla que no tinc gaire bon dia, i per un seguit de connexions estranyes, he recordat aquest poema teu. I és clar, com a membre de l'ATAS que sóc, he cercat i regirat dins el teu raconet a Relats fins que l'he trobat.

Avui no em plora el cor, però el dia llisca sense encert ni llum.

De moment.

És massa aviat per posar qualificatius al dia (són les 8.15 del matí).

Res... no volia comentar-te perquè ja te l'havia comentat, en el seu moment. Només dir-te que he pensat en aquest poema teu, i sobretot en els darrers versos:

Avui no tinc esperança,
avui em sento derrotada,
avui res no val la pena...
ni tan sols el plor d'aquest poema.

Aix, brideshead! I que bé que ho vas definir, tot plegat, en el seu moment.

Un petonàs,

LLIBRE

Bona nit! He llegit el teu comentari ara! Moltes gràcies! Escrius ( i comentes ;) ) molt be!!
I aquest poema... no puc fer res més que felicitar-te, a mesura que el vaig llegint em vaig ficant dins seu, com si entengués cada paraula, cada vers a la perfecció i pogués intuir el que vindrà a continuació!
Les primeres quatre linies ja et fan endevinar i ficar-te dins del poema, sentir-lo amb més profunditat:
DESCONSOL, DECEPCIÓ, DESENCÍS, DOLOR...
Quatre paraules per un fet, per un sentiment, per un estat d'ànim.... I despres els "no voldria..." condicionals succeits per la realitat, el que sentim realment, el que ens oprimeix el cor:

Però la tristesa
m'ha vençut,
El sofriment
m'ha doblegat,
El cor em plora
desconsolat.

I avui, potser perdem l'esperança, ens sentim derrotats i creiem que res no val la pena, però em de ser capaços de trobar el camí que ens porti de nou ben amunt, cap a aquell punt de l'horitzó en el que a vegades deixe'm perduda la mirada, i que ens durà la felicitat.
Tanques el poema amb l'avui; el demà i el futur... ara no importen, però hi són, i segur que la ferida del cor i de l'ànima cicatritzen!

Be, espero que t'agradi molt el llibre!! :) A mi em va captivar des del primer full i em va fer pensar molt també.
Un petó!
GuSPIRA

Buff, és difícil definir en paraules les intenses sensacions dels teus versos. Veritablement m'han conmogut, i com ha dit en Llibre, m'he posat a recitar-lo en veu alta. Extraordinari. Molt bo, però molt! Brideshead, quina categoria! També m'he sentit així algunes vegades i has plasmat perfectament els sentiments caiguts i derrotats.

(Encara em falta llarga via per aprendre i ja tinc una mestra!). Brideshead, ens llegim, vale?
Grünewald

ni tant sols et commou el plor del teu poema...
però demà... neixeran nous versos, amb colors vius i els ulls miraran d'una altra manera tot allò que ahir et feia morir...
demà... potser un gran dia dins d'un nou poema!!!
una abraçada!

Quina manera més bonic de descriure un sentiment. Em deixes que me l'emporti cap els meus preferits? Gràcies...

Una abraçada.

Aquest poema té un ritme bestial. És trist i contundent però no té ràbia ni és agressiu. "ni tan sols el plor d'aquest poema". Que maco. Felicitats.

...paraulotes, el primer que escriuria és: "Òstia, brutal!" (per cert: òstia..., amb hac o sense?).

Però és clar: aquest és un luxe que no em puc permetre perquè estic en una pàgina d'internet, cara al públic, i parlar així no seria políticament correcte.

Però és que aquest poema teu m'ha... trasbalsat? No, tampoc no tant (hehe... em trasbalsa més, però d'una altra manera, les bestieses del fòrum). M'ha impactat, m'ha impressionat, m'ha arribat, m'ha penetrat.

L'he llegit. L'he recitat... sí: l'he recitat. En veu alta, procurant modular el to (bé: això ha sigut la part més difícil, perquè si no em presento a Operació Triunfo... per alguna cosa és, no?)

Sí...

Avui et plora el cor, i malgrat la melangia i la tristesa que impregna la part més íntima i pregona, una part del teu ésser no vol reconèixer el dolor, el desencís, la decepció, el desconsol...

És aquella essència lluitadora que surt a la llum quan les coses van maldades, aquella que crida que no vol escriure, no vol sentir, no vol pensar... tot allò que la mortifica.

Però en la batalla, de vegades, per molta llum que hi posem... tenim les de perdre.

Viure en blanc i negre és dur. No tenir colors al voltant és feixuc. Però sentir-se disgustat per saber-se viu i no tenir forces per seguir lluitant... això és terrible!

No ho permetis! Mai!

Encara que oblidem els somnis... aquests tornaran! Si el vent s'endú les promeses, potser una tramuntana ferotge ens les durà de nou!

Però sempre lluitant!

Amb tot, i malgrat la languidesa inherent al poema, el trobo d'una elegància exquisida. I la darrera estrofa, sobretot l'últim vers, d'una contundència bella i aclaparadora:

"Avui no tinc esperança,
avui em sento derrotada,
avui res no val la pena...
ni tan sols el plor d'aquest poema."

Intentaré aprendre a plorar amb aquesta bellesa.

Una abraçada,

LLIBRE

PS.- A la teva pregunta: ""(PD.oculta....) tu que ets màgica, no tens la manera d'acabar amb les barrabassades que s'arriben a dir al fòrum?)"" Ho he intentat. Ho confesso: ho he intentat. He provat de posar humor i gresca on només hi ha barbaritat. Però em sembla que m'he de donar per vençuda: m'han derrotat.

Però no abandono, eh!!!!

Un petó.

Ah! I sobre el "premi" a OhCapita... està difícil, no? Perquè si ja li has dedicat un poema... No sé... hi pensaré una miqueta. Però només una miqueta, que una és un xic limitada i amb tanta controvèrsia forumil, ja està esgotada.

Ciao!

Amb els vostres comentaris hi poseu una espurna de color al cor dels desangelats. Sempre teniu la paraula justa per enlairar l'ànima de tots nosaltres. I des del cor, ens ofereixes regals que tenen la teva essència. Gràcies brideshead pel vostre suport.

OhCapità.

Tu vals la pena.
I les teves lletres.
I els teus sentiments.
I el teu plor.
La teva vida val la pena.

Moltes gràcies pel comentari. Jo tampoc et coneixia, però ara ja tinc un nou relataire a qui seguir.


Una abraçada.

Realment hi ha dies, que per molta voluntat que s'hi fiqui, res té color. Com immobilitza la tristesa, ens fa un nus al cor, la bellesa desapareix engolida per la boira dels nostres ulls. No hi ha música a les paraules, ni els plors del versos serveixen de consol, però, demà surtirà el sol, com sempre i dibuixarà llums de sospirs, guspires de colors i melodies en les paraules. En el fons, molt en el fons, ho sabem!
Arriba amb força i sinceritat, amb impotència i una extrema tristesa...

Petons i molts ànims!

Primer de tot, ànims brideshead, ànims. Tot canvia, tan si vols com si no...

En segon lloc, felicitats per aquest poema tan trist i sincer. Paraules justes i comptades per transmetre un estat d'ànim que queda ben clar: la desesperació.

Destaco el vers "avui visc en blanc i negre" (si no m'equioco...) increiblement visual i poètic. Fantàstic!

Ànims, felicitats i color, molt de color en aquesta teva pel·lícula que, almenys per un dia, va canviar al blanc i negre.

bonissima brides, com sempre.

felicitats i gracies!!!

m

M' agrada el teu estil
versos curts
clavats al seu lloc
i sense mots sobrers.
endavant.....
M elcior.