AUTOESTIMA

Té l’autoestima a dalt de tot. Des de jove, ha anat saltant de feina en feina amb la mirada posada en els cims de les empreses. No vol, només, parar la mà a final de mes, vol ser una peça clau de l’empresa, tant és a què es dediqui, només vol ser a dalt. “Ningú no és imprescindible” ha sentit a dir, però està disposat desmentir-ho. Amb eficàcia, complicant les coses de manera que només ell les entén, no compartint informacions i guardant-se secrets, l’han promocionat a cap de magatzem. El manual de procediments el té dins del cap; els empleats són un mer executor de les seves ordres. Acapara feines amb l’esperança que substituir-lo sigui difícil i carregós. Ni de lluny, li passa pel cap preparar algú altre; ni tan sols per ser el seu successor si a ell l’ascendeixen. També perquè no el puguin fer fora.

Els directius es congratulen de tenir-lo. Consideren que és indispensable i que no es poden permetre el luxe de perdre’l. Malgrat saber el poc afecte que li té el personal, en base a l’eficiència i els resultats, s’arronsen d’espatlles i ho toleren.

Avui no s’ha presentat al despatx i ningú no sap què ha de fer. La notícia va pujant l’escalafó fins que arriba a direcció. Les ordres que es donen són en va i regna el caos. Remenen calaixos i no troben gaire cosa que els pugui orientar sobre la feina prevista i l’ordinador està ple de contrasenyes, que no troben escrites enlloc. Arriba la notícia que quan anava a la feina ha xocat amb un tramvia; està ingressat a la UCI en coma induït i en té per dies. La producció no s’atura, però les caixes es van apilant a l’entrada del magatzem perquè no saben a qui estan destinades ni a on s’han ubicar. A mig matí ja envaeixen els passadissos. A fora, els camions esperen a l’esplanada que algú els carregui.

En ple caos, es reuneixen els tres socis per analitzar la situació i prendre decisions; d’algunes no tenen clar si resoldran el problema, de l’única que estan segurs d’haver-la encertat és la de prescindir de l’imprescindible.