Atrapada

He decidit fugir de casa, no ho he dit a ningú, però ben pensat és que no tinc ningú per explicar-ho, des que he deixat d'anar a l' escola no tinc cap amiga, no em relaciono amb ningú de la meva edat. Només tinc el meu germà, però a aquest no li puc explicar res, no hi puc confiar, és el mimat de la casa i ho cantaria tot als pares al cap d'un segon.


Em sento presonera, tot el dia vigilada, no puc sortir sola. No em deixen ni anar a buscar al meu germà a l'escola, diuen que és massa lluny, només em deixen anar a comprar el pa i verdura a les botigues del carrer. Anar a comprar no em desagrada, cada dia espero el moment de poder sortir. Em vesteixo, em pinto d'amagat, em pentino i llibertat condicional per uns minuts. Celebro cada cua que haig de fer i si no n'hi ha m'entretinc amb qualsevol fotesa, només per passar l'estona. Sempre em fico en totes les converses, necessito parlar, necessito relacionar-me amb d'altra gent. Cada dia faig petits furts amb el canvi i vaig estalviant per quan arribi el moment de fugir. Gairebé tinc tres-cents euros.

Ahir va venir a visitar-me el que ha de ser el meu marit. És vell i lleig. És lleig i vell. No us sabria dir que és el pitjor, que és el que em molesta més d'ell. M'ha regalat un anell, jo he fet comèdia i me l'he posat de seguida, i li he dit que no me'l trauria ni de dia ni de nit. No volia que els meus se l'apropiessin. Ell serà la meva salvació, el seu regal serà qui m'alliberarà de les seves urpes. Potser aconsegueixo que pel meu aniversari em regali unes recades i un penjoll a joc. Serà la jugada perfecta. Disposaré d'un bon capital per la meva fugida. Cada dia que passa en falta un de menys pel meu alliberament. Avui tot just he decidit el dia D i hora H.

Falta poc pel dia marcat, i tot va com una seda, la jugada m'està sortint perfecte, ja tinc mil dos-cents euros i crec que no sospiten res. El meu aniversari és demà, agafaré el collaret i les recades i no esperaré més fugiré a una altra zona, on ningú em pugui reconèixer, on el clan no em pugui trobar.

Una altra vegada me l'han jugada, i jo no he sabut reaccionar. Aquest matí s'ha presentat el meu nuvi amb el regal que li havia demanat, i tot vestit disposat a casar-se avui mateix. Ho tenien tot preparat i no m'havien dit res, ni tant sols he pogut triar el meu vestit de boda, ni el tipus de festa ni els convidats, no he pogut triar res.
Tinc la sensació que jo sóc una simple espectadora dins de la meva pròpia vida. I per segona vegada no els he pogut plantar cara i he fet el correcte he fet el que tothom esperava de mi. Però he sentit per dins que em moria una mica més, que em tornava una mica més insensible.