ART DE FINESTRA

ART DE FINESTRA

La meva mare no em mirava, per tant, podia potinejar el vidre de la finestra tant com volia. El llepava esclafant la llengua contra la superfície llisa i freda deixant la marca arrodonida de la meva llengua plena de saliva. Les altres dones que feien petar la xerrada amb la mare tampoc no es fixaven en mi. Estaven totes engrescades garlant pels descosits. Cada dimecres es trobaven al mateix tren per diverses raons. Nosaltres hi érem perquè jo anava a diàlisi i ella m’hi havia de portar. Es passaria la tarda fent mitja asseguda a la saleta d’espera de l’hospital, mentre a mi em tenien connectat a una màquina. Aviat hi hauríem d’anar mes sovint, però de moment amb un cop a la setmana n’hi ha ben bé prou, havia dit el metge.
Totes eren grasses, la meva mare també. Les mares d’abans eren mes rodones que les d’ara. I totes feien alguna labor, les madures feien mitja, les mes joves punt de creu, i les avies punta de ganxet. Totes aprofitaven el trajecte amb tren per avançar la feina, i quan s’ajuntaven, no se’n podien estar de lluir les seves habilitats teixidores. Ensenyaven les unes a les altres que be que ho feien, i intercanviaven trucs d’ofici que de vegades els feia recança d’explicar. Eren mol zeloses amb la seva saviesa artesana. Els trucs mes amagats eren petits tresors que es transmetien de mares a filles i d’àvies a netes. No hi havia puntes com les que feia l’avia! Això els ho sentia a dir amb orgull tot sovint.
Jo em dedicava a porquejar la finestra i amb el front enganxat al vidre deixava que la meva vista es perdés a l’horitzó, cada dia mes poblat de naus industrials i edificis de tot tipus. M’agradava sobrevolar mentalment l’escena i veure el tren com si fos un cuc que s’arrossegava amb una rapidesa inusual entre els arbres i els matolls d'arran de via, com si fugis d’un pica femer gegantí que maldava per cruspir-se’l al preu que fos.
La saliva de l’escopinada regalimava vidre avall i la recollia altra vegada amb la llengua per tornar-la a escopir amb cura, mirant de no cridar l’atenció de les dones que m’envoltaven sense fer-me ni cas. Amb el dit dibuixava abrets fent corre la saliva pel vidre brut i fumat del tabac. De vegades feia servir alguna burilla de cigarreta amb filtre, que trobava furgant al cendrer que hi havia just dessota la finestra, i anava molt bé. Feia un traç net i mes perfecte que el meu dit. De vegades la mare em renyava, si em veia
trastejar el cendrer, però gaire bé mai no se n’adonava, tan atrafegada estava amb la seva dèria de llanes i fils de perler, ganxets de fer fistó i puntes de boixets.
Jo anava fent arbres, un darrere l’altre. Dibuixava arbres petits i arbres grans, matolls, flors i hortalisses. Em sortien molt bé les cols, es clar que de vegades semblaven flors, però a mi m’agradaven. No n’hi havia unes que se’n deien coliflors? Doncs de les meves, jo en deia “floricols”. Els camins de la creació son infinits quant el llenç es el vidre de la finestra d’un tren.
Tot plegat eren tres estacions, em venia just per omplir tot el vidre de vegetació abans que la meva mare em fes posar la jaqueta mentre recollia la labor i els hi deia adéu a les seves amigues.
Sempre fas igual! Es queixava. Has deixat el vidre tot empastifat. Però no s’enfadava, al cap i la fi, elles ho deixaven tot ple de fils i retalls de llana. Devia pensar que, ben mirat, segur que el proper nano que pugés al tren, continuaria potinejant el vidre amb les seves fantasies. La canalla, ja se sap.