ORGULLOSES MOLÈCULES D’UN COS PERFECTE

Un relat de: Jordi Baucells
ORGULLOSES MOLÈCULES D’UN COS PERFECTE

El cap ajupit, el casc fixat a la barbeta i la vista clavada a l’asfalt. La llebre és qui talla l’aire. Els demés n'aprofiten l’embranzida. Pedalen a un ritme endimoniat, solcant l’aire sense trencar el silenci. Els cors bateguen amb una cadència calculada. La sorda remor dels pedals i el dèbil frec dels neumàtics sobre el paviment l’apagaria el batec d’ales d’un gafarró. Son una imatge muda i fugissera que es perd asfalt enllà. Ningú no està segur d’haver-los vist. Diu la llegenda que ni tan sols toquen a terra. Diuen que els han vist volant baix, com un estol d’orenetes, amb moviments elegants i compassats, tan coordinats que semblen un home sol. Un esser meravellós d’incomptables peus que giren i giren fins entortolligar l'aire. Capaços de singulars gestes, cavalquen les dues rodes exhibint el seu talent. Tracen corbes impossibles sobre el llenç asfaltat i ens deixen a les pupil•les una imatge il•lusòria del seu pas vertiginós. Precisos en els moviments, no perden mai l’equilibri. Mai no erren la trajectòria. Virtuosos atletes plens d’energia. Junts, son una màquina de precisió, una sageta que sempre fa diana. Poden avançar qui es posi davant, volant a frec sense tocar-lo. Sense alentir la marxa. Acaronant l’obstacle. Passen un darrera l’altre, molt junts, el cap ajupit tallant l’aire. Ingràvids. Clavats els ulls en la roda del company. Un home sol, un sol cor. Inefable prodigi estètic a ritme de vals. Embriacs d’entusiasme, pedalen sense pensar, ho fa per tots qui va al davant. Els seus peus giren i giren, i ells escolten cada batec que els accelera la sang i els diu que estan vius, que son els reis de la carretera. Orgulloses molècules d’un cos perfecte.

La llebre percep l’obstacle. Es a dos revolts. Un home amb una bicicleta de muntanya avança lentament sobre matussers neumàtics de tacs. Pedala sense pressa. Amb les mans fluixes, agafat al manillar que oscil•la amb el girar indolent dels pedals. La llebre calcula el pròxim moviment. Els trencarà el ritme si no l’avancen. Les ulleres de vidres tornassolats li velen els ulls escrutadors. S’imagina la cara esglaiada de l’home quan se’l pixin d’una revolada. Somriu amb picardia. L’home no podrà ni respirar de l’ensurt, quan l’avancin a tot drap. A la sortida d’un revolt la llebre pren la iniciativa. El senzill moviment d’un dit acciona el canvi i a l’instant un simple "clic" diu que la cadena ha baixat un pinyó. La llebre força la volta de pedal per prendre embranzida . La màquina sembla créixer entre les seves cuixes. Els gregaris han entrellucat l’obstacle i accionen el canvi per instint. El cos perfecte es llança com un voltor sobre la presa.

La pluja de la nit passada ha enfangat els camins. La carretera està vorada d’alzines i l'aire porta les olors del bosc humit. L’home que no te pressa no s'ha volgut empastifar d'argila. Avança a poc a poc, aliè al silent estol de colors que s’acosta amenaçador. Gaudeix de la frescor tardorenca i respira amb comoditat mentre pedala abstret en les seves coses. Ja fa anys que no te tard. Ell fa la seva i mira de no molestar. Sovint l’avança algun cotxe que potser s’arramba massa. Son perillosos els cotxes, pensa. Ell s’aparta al voral quan sent que un vehicle és a prop i així no corre perill.

De sobte es trenca l’aire. Una fugaç taca de colors llampants, l’avança per la banda esquerra passant a un cabell del seu manillar. L’home que no té tard sent un sotrac al cor i fa un esgarip trasbalsat. Tanca fort les mans sobre el manillar. Ha anat d’un pel. La llebre ja vola davant seu amb un somriure burleta als llavis, quan una altra figura vestida de coloraines i amb el cap ajupit, avança l'home d'improvís, sense ni veure’l. Ell torna a fer un crit d’esglai mentre un darrera l’altre, la munió de ciclistes desbocats comencen a avançar-lo a tota velocitat. Tremola desconcertat. No els ha sentit arribar! El manillar oscil•la encara més entre les seves mans i fa que es descontroli una mica. Instintivament, aboca el cos endavant per recuperar-ne el control i en fer-ho obre els colzes sense ni adonar-se’n. Un cop inesperat li empeny el braç endavant i el fa girar sense voler. El manillar es creua de sobte i l'home cau pel damunt. El ciclista de colors ha rebut el cop de colze al mig de la visera i amb un moviment reflex acluca els ulls acotant el cap. Quan perd la trajectòria un segon, la seva roda frega amb la del company que te al davant. Tots dos cauen per terra fets un garbuix. Els tres ciclistes que venen darrere no els poden esquivar i van a fer pila al damunt d'ells en un esgavell cruent de rodes, cames, manillars, braços i pedals que colpegen i fereixen tot el que troben. El terra aspre esgarrapa genolls i colzes que s’ensangonen, mentre l'aire s'omple de gemecs i paraulotes. L’home que no feia tard resta fet un cabdell a una banda del voral. La bicicleta i ell son un lligall de ferros i cames. El casc entregirat li cobreix la cara conferint-li l'aspecte d'un ninot trencat, tràgic i grotesc. Es dol de l'esquena serrant les dents i té la marca del casc clavada a l'orella que es va fent morada. Les ulleres son per terra. Els ciclistes que han avançat sense caure, han corregut un bon tros abans d' adonar-se de res. Quan tornen enrere, la llebre ha perdut el somriure desmenjat. Ara li guerxa els llavis una ganyota. El gest adust. Aviat entén què ha passat.
-Coi de vell! Remuga, veient la pila sangonosa d'homes i màquines que s'escampa per l'asfalt. - Havia de passar!- Es queixa. - Sempre es foten al mig!-

Son els reis de la carretera. Orgulloses molècules d’un cos perfecte.

Jordi Baucells – Octubre de 2016

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer