MÉSBARRADEBAR

Un relat de: Jordi Baucells

MÉSBARRADEBAR

... i queda estesa a terra com un terròs més d’argila resseca...
-Un moment! Para, para..! Ho trobo massa dramàtic.
-Com que massa dramàtic? És teatre, és.. vida!
-Si, ja ho sé. Però sona teatral i això no es bo. Mira, ja en parlarem, ara deixem-ho una estona i fem una birreta.
-Si us plau, dues cerveses.
-Volies que t’ho llegís, no?
-Si, ja ho sé, però un bar no és el lloc més adient per llegir aquestes coses..
-No veig perquè no. Deixa’m acabar i desprès ho valores.
-Mira, tot el problema rau en què vols lapidar la nena. Es massa... no ho sé. Massa teatral. Que no ho veus?
La cambrera els porta la beguda. Fa estona que els escolta de la barra estant. Pensa que la gent del teatre és especial. Ella, de petita feia els Pastorets. Era una fúria de l’Avern, però no sap si molt o poc teatral.
-Doncs no, no ho veig. Jo no vull lapidar la nena! És la seva cultura qui la lapida, la seva gent. La pròpia família. És tràgic, es clar. Per això vull pujar-ho a l’escenari. Seria una escena de gran plasticitat, molt impactant.
-No. Mira, no em vull embrancar en una representació amb escenes tan terribles. El públic vol altres coses ara.
-Quines coses. Què em parles.?
-No ho sé, inventa’t un historia èpica, on un paladí guapo i fornit salvi tothom d’un futur apocalíptic. Un heroi que enamori al públic! Això necessitem. La societat vol esperança, il•lusió. No vol lapidacions
-I tu em dius que la meva historia sona massa teatral? I un heroi guapo i fornit no et sembla pura ficció? Però si la societat està feta una merda! El teatre ha de reflectir la societat, és la seva raó de ser. La crítica de la realitat, del dia a dia. El teatre ha de trasbalsar el públic. Fer que reaccioni. Però no ho pot fer amagant la veritat. No si valen carrinclonades. Hem de ser bel•ligerants. Ja no te’n recordes dels còmics que recorrien els pobles fent les seves representacions a dalt d’un carro? Allò era teatre! Pura critica social, escarni de les classes dominants.
-Però això va ser el segle passat, i a Lorca ja el van afusellar. Que no ho saps que el mon ha continuat girant des d’aleshores? Ara és temps d’espectacle. És l’hora de la festa!
-Si que ho sé. I tant que ho sé! El mon continua girant i s’emmerda cada cop més. Ara ja fot una mica de fàstic.
-Doncs no ho emmerdis més amb les teves lapidacions.
-És que em nego a amagar la realitat. Al contrari, la vull esbombar als quatre vents. Que el públic reaccioni!
-Mira, s’ha posat a ploure i a mi se m’està fent tard. Hauríem d’anar passant.
-Si. Aquesta noia sembla que vol plegar.
Quan es queda sola, una mica enyorada, la cambrera abaixa la persiana i respira fons.

Jordi Baucells - Desembre 2016

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: