GERÓNIMO!

GERÓNIMO!

Els meus ulls devien semblar taronges de tan esbatanats. Estava embadalit. Amb el cap aixecat, caminava amb les pupil•les clavades a les façanes i els terrats de la Plaça de Catalunya. Tot era ple de bombetes de colors llampants que en encendre’s i apagar-se embadalien la gent que s’afanyava pels carrers i feia que alguns s’entrebanquessin. En algun lloc apareixien de sobte lletres de colors que lluïen sobre el cel negre d’hivern. Sortien d’una en una, i s’anaven ajuntant fins formar paraules que s’amagaven de seguida per tornar a aparèixer una vegada i una altra, en una seqüència infinita que m’hipnotitzava. Recordo la silueta d’un verd llampant que dibuixava una ampolla de xampany. Per la màgia de les bombetes que s’encenien i s’apagaven disciplinadament l’ampolla es tombava i abocava el seu contingut dins d’una copa. Quan la copa era plena, l’ampolla tornava a la seva posició vertical. Llavors, el líquid daurat s’esvaïa misteriosament i l’ampolla tombava altra vegada i es posava a rajar fins tornar a omplir la copa. I així es repetia l’escena una vegada i una altra, mentre tot de bombolletes grogues s’escampaven pel cel infinit. També hi havia un gran rellotge amb números lluminosos, que girava lentament a la teulada d’un edifici fosc i quadrat que semblava una gran capsa de sabates. La plaça era plena de gent que anava amunt i avall. Molts duien paquets de regals amb llaços lluents i bosses de Can Jorba o d'"Almacenes El Águila", "Almacenes Sepu", etc. esquitxades d’estrelletes de coloraines. L’aire feia olor de festa, la música de les nadales omplia l’ambient i la gent somreia excitada i s’ho passava be, era màgic. Era Nadal! Hi havia guspires als ulls dels nens. Els Reis eren a prop. Jo havia esperat amb candeletes la tarda que aniríem al centre. Llavors vivíem al Clot. Em delia per veure els llums dels anuncis nadalencs. Submergir-me en aquell ambient de festa m’engrescava el cor. Aquell dia hi havia encara un altre motiu que m’il•lusionava. Aniríem a veure “Gerónimo”. Jo no en sabia res de la pel•lícula, però aquell títol era tan suggeridor! Havia de ser una cosa excepcional. Era una pelicula d’indios. Només sabia que Gerónimo era un gran “jefe”, un personatge mític. Me l’imaginava tal com l’havia vist als cartells, magnífic, amb la seva lligadura al cap feta de plomes de colors. Tenia un cavall negre de crinera llarga, que ben segur ell muntava a pel. Un personatge que el meu cor de nen podria admirar i fer-ne un heroi que em portaria somnis enllà. Ja feia una setmana que havia vist els cartells de la pel•lícula a les parets dels túnels del metro i en aquelles columnes panxudes que hi havia en algunes cantonades totes plenes d’anuncis, enganxats uns damunt dels altres en una amalgama de nous i vells que de vegades costava desxifrar. Ho vaig demanar a casa i em varen dir que si, que aniríem a veure la pel•lícula quan anéssim al centre a veure els llums de Nadal. El meu cosí, el Juanjosé, vivia amb nosaltres i, com que tenia dos anys més que jo, solia burlar-se de mi. Es reia del fet que em fes tanta il•lusió anar a veure una pel•lícula "d’indios". Deia que era cosa de nens, i es posava burleta tot repetint una vegada i una altra “geronímo, geronímo”. Posava l’accent a la “i” expressament, per fer-ho sonar més ridícul.
A mi em feia molta ràbia la seva actitud imbècil. Però res de nou, ja hi estava acostumat. El Juanjosé era bon nano, però aleshores estava fet un adolescent foteta i una mica cafre. Tot baixant del metro a l’estació de "Cataluña" vaig preguntar als meus pares quan aniríem al cine. “Mes tard”. Varen dir. En el transcurs de la tarda vaig repetir la mateixa pregunta en varies ocasions, adonant-me que passava l’estona i ningú no parlava d’anar al cine. Caminàvem tots junts. Els pares anaven al davant, parlant de les seves coses i, a voltes, s’aturaven encuriosits davant d’algun aparador. El meu cosí i jo havíem d’estar-ne pendents per no passar de llarg i extraviar-nos en mig de la gent. De tant en tant, veia un cartell que anunciava la pel•lícula enganxat en alguna paret i li feia notar al Juanjosé. Ell reia i m’agafava pel clatell tot repetint “geronímo!, geronímo!” però no m’ajudava a reclamar als grans la promesa que m’havien fet. Em feia molta il•lusió, i m’ho havien promès, però no semblava que a ningú li importes això. Em responien amb evasives “desprès, desprès”- deien, com se solia fer amb els nens, convençuts com n’estaven els grans que el petit no sap de què parla i que el que pensi o vulgui no té cap importància. Es un nen, i els nens, ja se sap. Va transcórrer la tarda entre empentes i trepitjades, submergits a contra cor en la multitud que ramblejava pels carrers del centre. Jo procurava esquivar les bosses de regals que tot d’una em venien a la cara de la ma d’algun despistat. De vegades no me’n sortia i m’enduia encastada al mig de la galta una estrelleta de purpurina. La tarda es fonia entre llumetes i nadales i la meva il•lusió es va anar fent neguit. Ho vaig tornar a intentar. Que no anem al cine? Vaig preguntar. La resposta va resultar demolidora. “Com vols que anem al cine? Si ja és hora d’anar a fer el sopar”. Em vaig quedar glaçat. No em podia veure la cara, però sentia com se m’hi dibuixava una ganyota d’agror impotent que encara recordo. Però m’heu dit que hi aniríem! Vaig protestar sense fe. Varen continuar caminant en direcció al metro sense donar-me cap explicació. Perquè ho havien de fer? Jo només era un nen que demanava la lluna. No vaig dir res. De què serviria? Mentre tornàvem a casa el Juanjosé es burlava del meu disgust amb aquella odiosa cantarella “geronímo!, geronímo!”, que llavors ja resultava cruel. La seva expressió divertida i foteta i la meva ganyota amarga es reflectien a la llardosa finestra del metro com les dues cares d’una moneda.
Em van enganyar. Si quan ho vaig demanar, m’haguessin dit que no hi podíem anar, jo m’hagués conformat. No era pas un nen capriciós que es passava el dia demanant. Em feia molta il•lusió, ho vaig demanar i em varen dir que si. Això era el que em feia mal. La seva falta de consideració durant tota la tarda, limitant-se a les evasives. Em varen mantenir en suspens per acabar fent estelles les meves il•lusions, sense cap mena de mirament. A qui li importava si el nen se sentia enganyat i decebut. La canalla hi era per rebre ordres i acatar-les, sense preguntes, sense explicacions. Com els soldats.
Han passat més de cinquanta anys. Avui, la nostàlgia m’ha retornat a la Plaça de Catalunya i a reviure l’ambient nadalenc. Per fi, he vist “Gerónimo!”. L’he trobat a youtube per casualitat i l’he posat a la pantalla gran que tinc al menjador. No ha sigut com al cinema, es clar, però ha estat be. El nen d’onze anys que era llavors hagués gaudit molt. L’avi que sóc ara ha vist la pel•lícula amb simpatia, i amb una mirada benèvola. El temps passa per tothom. També per les pel•lícules.