Ara

Aquella dona
de mirada trista,
llavis tendres
i pell color crema.

Els seus records
una nit s'adormiren
en un coixí de fina seda
on tot rellisca tela avall.

Encara dura la rosada
d'aquella nit malaurada
en què l'olor de les maduixes
va quedar oblidada.

Aquella dama
era molt ferma,
idees joves
però poc per dir.

Poques paraules,
molt moviment
idees clares per anar fent.

Ja no recorda a sa néta
regant la maduixera,
ja no recorda a son fill
anant a llaurar el camp.

Se sent inútil;
no pot fer res.
No pot parlar,
mai no ho va fer.

Ja no ens recorda,
ens va oblidar.
La maduixera
no florirà.

Se sent molt trista,
sola i perduda.
No sap qui som
ni d'on venim.

Es veu malalta
i se n'amaga
la consumeix interiorment
la por d'oblidar-se de la seva gent.

Oblidar-se que és malalta
i tornar a ser feliç;
com un nadó que res no aprèn
tot i que pateix un gran torment.

Va morint molt lentament,
oblidant cada moment,
cada dia, cada any,
cada instant del seu passat.