El bus

Sempre que sento que algú riu em dóna la sensació de que se'n fot de mi. Llavors li llenço una mirada involuntària, però fulminant que trenca la riallada. I després, estúpida com sóc, m'adono de què està rient. Està llegint un còmic. Encara el té a les mans, segueix llegint, em mira i torna a llegir. Jo, vermella, cohibida i cent coses més que passen totes alhora pel meu sistema, em miro els cordons, com si hi hagués alguna cosa interessant. La noia del còmic s'aixeca, prem el botó que encèn el cartell de ‘parada solicitada', em mira, amb una mica de por, i torna a seure. Hi ha poca gent al bus, és ple agost i la gent sol ser de vacances, estem soles, tret de quatre turistes cremats pel sol.

Noto que algú m'està mirant, la noia del còmic. Qui si no? Aixeco la vista, somric i em torno a mirar els cordons, no fos cas que hi tingués lloc algun fenòmen paranormal i jo me'l perdés. El bus és una olla d' aigua bullent, les camises hawaianes dels turistes fan mal a la vista i la noia del còmic es disposa a baixar del bus. Abans, però, s'acosta i em dóna una mena de paquet rectangular, força pla.

- Pretenia regalar-ho al meu veí, però segur que el seu somriure no valdrà ni la meitat del que val el teu. - baixa del bus, entrebancant-se prèviament i va desapareixent carrer enllà.

Estripo el paper del paquet, esperant-me alguna cosa...no ho sé...especial, potser? Sí. Sembla un llibre, d'aquests que porta tothom per llegir en el trajecte del bus o del metro, lleuger, de butxaca, vaja. És de color verd, un còmic. El número 10 de la Mafalda. M'aixeco, premo del botó que encèn el cartell de ‘parada solicitada' i veig una targeta blanca al terra. Em deu haver caigut mentre desembolicava el paquet. "Il·lustradora de còmics professional, autònoma. Faig treballs per encàrrec" amb un número de mòbil a sota.

Merda! El bus torna a arrencar i jo ja hauria d'haver baixat. I aquest barri no me'l conec. Bé, és igual, ja m'espavilaré. Baixo i, casualitats de la vida, hi ha una cabina de telèfon a la punta del carrer. Per trucar...no hi perdo res.

-Sí? Sí, jo mateixa. La noia del bus? Sí, clar.

Ara estic asseguda al sofà de casa, fent de model. Model, sí. És bonic que t'il·lustrin la vida. En una prestatgeria hi ha el número 10 de la Mafalda. I el 9, el 8, el 7...És que a ella li agraden molt i a mi, des que la coneixo, també. Ara, quan sento algú que riu no em dóna la sensació de que algú se'n fot de mi. Sé que és ella, llegint un còmic dels seus. I em mira, divertida, dolça, ric jo també. I em fa un petó.

Em fa sentir segura, protegida i em reclou en una bombolla càlida, sense mirades censores ni cap noia cohibida que es mira els cordons per evitar mirar el món, que sembla bastant bonic -sobretot en dies assolellats- però que en realitat, quan et gires et fa allò que en diuen una ‘puñalada trapera' i et deixa a l'estacada, en pilotes, tal com vas aparèixer d'entre les cames de ta mare. I t'adones, estúpida com ets, que l'amor és relatiu, que ara et vull i ara ja no em ve de gust. Que em sap greu, que no vull fer-te mal -sabent que en fa molt- i que no busquem el mateix.

I et punxen la bombolla esterilitzada que t'havies construït amb tant d'esforç i no pots ni autocompadir-te, perquè ja t'ho esperaves i perquè t'ho havien dit mil cops. I quan el que busques és una espatlla amiga et trobes llengües punxegudes que van soltant com lloros desenfrenats: ‘'Sí, sí, amb una noia i després la va deixar. Aquesta gent viu en el vici i acabaran a l'infern, ja t'ho dic jo.''

I llavors vas pels busos, en ple mes d'agost -perquè ets l'única pringada en tota la teva planta que treballa quan tots els turistes són fent fotos, emborratxant-se per les nits, no deixan-te dormir, etc.-, amb tot de camises multicolor que et saturen la vista i et deixen més tonta del que estaves per culpa de la calor i tornes a caure en aquest joc de mirades, somriures i amor, vaja. I després, que no falti, una depressió de cavall en saber que la noia dolça i perfecta que t'estimava només a tu va repartint amor -perquè ella és així de generosa- i tota la teva mala llet que s'acumulava a la punta del dit gros del peu que feia dues setmanes que et feia mal, perquè a la teva àvia ja li passava, que podia predir els dies de tempesta amb aquest mètode tan ‘peculiar', surt disparada i et fa dir coses que mai no has pensat, però que portes incorporades de fàbrica. Egoísme, egocentrisme, el sentiment de víctima…

I tothom amb un sentiment de culpabilitat de la òstia i que ja parlarem, ja et trucaré i no et truca mai i et quedes tota la vida pensant: ‘'Totes aquestes telenovel·les romàntiques…d'on les treuen?'' Els guionistes deuen ser uns éssers sobrenaturals que, quan naixen, són apartats de les mares i de la societat per evitar que coneguin la vida i les seves putades i ens fabriquin sèries amb protagonistes més guapos i més guapes dels que mai podríem somiar. Però a sobreviure, eh? No us hem deprimiu que els psicòlegs us treuen una pasta amb la qual podríeu pagar el lloguer del pis, el gas -o un fogonet de càmping, depenent del sou de cadascú- i portar-hi el xurri o la xurri i anar enganxant les fases d'amor i les de depressió i pim pam, tenir una vida humana plenament satisfactòria.