Vestits de dol

Un relat de: Meryl

L'esquirol vivia en aquell arbre majestuós i esplèndid. El més sabi, sens dubte. El que havia viscut més i el que havia conegut tot tipus d'éssers vius. L'animaló cada nit escoltava el frec de les fulles en passar-hi el vent, tot udolant tristament. S'abraçava al tronc del seu amic, el sentia queixar-se i rondinar i les arrels llençaven malediccions a tort i a dret. L'esquirol vessava llàgrimes que lliscaven tronc avall fins al terra. L'arbre escoltava el seu amic i s'entristia encara més. Perdia les fulles en plena primavera i el tronc, fins llavors sempre robust i marró, s'anava tornant gris i arrugat. Gris com tot el que vindria després. Arribarien aviat.

La noia vivia en una gran ciutat, la més contaminada i fastigosa d'entre totes les ciutats existents sobre la terra. Odiava tot allò. Un món fred, sense sol, sense vida, sense res. Asseguda a la parada de l'autobús observava com passaven els cotxes, deixant anar una boira espessa i pudent que li negava els sentits i l'ofegava. Es ficà les mans a les butxaques i en tragué varies monedes. Les observà, en totes hi havia la cara d'alguna persona important. Però…important per quin motiu? Per haver fet de la vida en que tothom sabia el que era l'esforç, el sofriment, el goig i la felicitat una vida moderna i més fàcil? Per fer que matar persones fos un fet superflu, que no importés a ningú? Reflexionà…"La vida pot ser més comòda, però no es pot perdre el valor de les coses…" En guardà cinc en una mà i una en la mà esquerra. Anà jugant amb la moneda, tot llençant-la amunt i avall amb la mateixa monotonia de sempre. Passaren dos camions, conduïts pel diable en persona, que anaven a sembrar la mort.

L'esquirol romangué ajagut un instant després d'haver-se desvetllat a mitjanit. Tot semblava tranquil, com qualssevol de les nits anteriors, tret que aquella nit, en mirar els estels va semblar que parpellejaven, eren els seus ulls, plorosos, però en el seu cap va sorgir un brot d'esperança. Va sospirar mentres pensava : « Podreu pintar-ho absolutament tot de gris, però els estels continuaran brillant en el firmament, ininmutables, per evitar que perdem l'esperança, que ens llencem a perdre-ho tot. Mirarem enlaire i direm que si ells brillen tan blancs ; el gris, tard o d'hora anirà caient com cau la pintura d'una casa vella ». Aclucà els ulls i els veié barrejats en la por i l'odi, intentant consevar la calma i l'esperança quan tot semblava acabar-se.

Arribà a casa, esgotada, i va sentir-la a la cuina, precipitant-se ràpidament cap al terra. En caure la sang de les seves ferides es va estendre pel terra, tot deixant un bassal granatós i fosc on la noia va poder veure-hi reflectida la mort. La mort que havia provocat aquella explosió, que havia rebentat la paret de la cuina enduent-se la seva mare. Va esperar fins a mitjanit, mormolant entre plors el nom del seu pare, tot esperant que la vingués a treure d'aquell malson profund i odiós. Però no va arribar ningú. I ella continuava plorant amb els ulls i les galtes envermellides, tot mormolant i cridant: "Qui se'ls ha endut, qui ha estat? » i abraçant la seva mare, xopant-se de sang, de llàgrimes i de por.

El dia fatídic arribà. Les arrels de l'arbre ho sentiren. La tremolor que produïen era molt forta i impactant. Es dirigien al terreny gris, per fer-lo encara més gris. La meitat dels habitants de l'ecosistema havien fugit, a altres indrets, però l'esquirol no volia abandonar el seu gran amic. Passaria aquells últims moments amb ell.

Llançà la tassa a terra. Mirà per la finestra. Ho veié, amb els seus propis ulls. Fou presa pel pànic. Encara amb les mans brutes de sang seca corregué a tancar la finestra i a córrer les cortines. Volia oblidar-ho i deixar de patir, però encara tenia que lluitar.

Un d'ells gravà el seu nom amb la navalla. Un calfred va recórrer l'arbre de dalt a baix i es va transmetre al cos de l'esquirol, els tenien a tocar. Sentien el seu al·lè. Com si els haguessin assenyalat, els havien fixat la mort. Els homes plens d'eufòria i crueltat ho cremaren tot. Es sentien poderosos després d'aquella victòria en que milers de persones havien mort en mans d'assassins despietats com eren ells i ho cremaren tot. Només l'esquirol i l'arbre havien aconseguit sobreviure, malferits, sofrint en silenci.

La noia sentí una punxada al cor. Un esclat. El poc que quedava dels vidres de la finestra saltaren en mil bocinets. Les orelles li xiulaven amb força, no hi veia. Li semblà que havia mort, però encara no s'havia acabat. Inclús el roig de la seva pròpia sang li semblava apagat, obscur. Plena de ràbia anà a la cambra del costat. Tenia les galtes enceses, bullint, com el foc que cremava veloçment. Cremant les esperances de tornar a veure els colors que tant li agradaven.

Ho veié tot tal i com havia temut dies enrere. Gris cendra. Els soldats havien matat la vida de la ciutat. Complien ordres, senzillament. Però la guerra tot just s'acabava. Havien vençut, no importava qui, perquè simplement tot hauria acabat igual. L'esquirol no en sabia res d'enemics i aliats. Només que tant els uns com els altres sempre ho destrossaven tot. La història es repetia cada cop en un lloc diferent i tornava a començar. Tal i com havien fet mil cops enrere i tal i com ho farien mil cops més. L'arbre sentí com cruixien les branques atacades i mutilades pel foc.

La noia mantení una decisió ferma. Marxaria a cercar la pau. Buscaria el color. No pararia fins a trobar-lo. I si la mort la trobava a ella abans acabaria creient que només existeix aquell gris insistent que ho embolcallava tot, que ho dominava tot. El gris cruel que residia en els ulls de l'enemic. El gris de la cendra. El gris de les runes i la pols de les cases enderrocades. El gris de la destrucció i l'aniquil·lació.

L'esquirol continuà vivint. Mentre hi hagués el seu amic viuria per veure néixer el bosc, era el seu somni.

Caminà fins a trobar-los. Aquell que havia viscut tant, que ho coneixia tot i el seu amic. Els trobà fàcilment, eren com una illa en mig de l'aigua salada. Majestuós, imponent. En aquells moments l'únic que restava dempeu. L'únic que es podia veure fins a l'horitzó. L'abraçà i sentí l'escalfor d'una veu amiga. Reconfortant. No se'n separà mai més. Decidí morir a mans d'un amic que morir envoltada de la grisor i la destrucció.

L'esquirol baixà tronc avall, la noia va envoltar-lo amb el braç, i l'esquirol sense témer aquell ésser que el convidava a descansar en pau, com si hagués estat esperant des del moment de néixer aquella calidesa que el portava per camins insospitats, foscos i llòbrecs que el conduiren a l'etern jardí de la pau. Tancà els ulls per no tornar-los a obrir mai més. Per no tornar-los a obrir i per no veure els companys ajaguts a terra, gemegant de ràbia i d'impotència. Encara amb el record del que havien estat feia poc. Com l'al·lè fred del vent, que marxa quan ningú no li ho pot agrair, quan ja no queda ningú; la tristesa va desaparéixer de la petita mentalitat de la bestiola.

Passaren els anys i quan començaren a créixer brots d'herba i el color ho va tornar a omplir tot, però ells tornaren a passar i tornaren a arrasar amb tot. L'arbre es va anar tornant cada cop més gris, i a mesura que el tronc se li enfosquia també ho feia la seva ànima turmentada. Era sol, enmig d'aquell oceà de marees tranquiles, rodejat de tots els companys, ara morts. Veient les runes de l'antiga ciutadella, les branques fracturades i destrossades, enmig de les pedres, sempre inimmutables. Enmig d'aquella gran empastifada de color gris. Observant, amb calma; ara el temps semblava haver-se aturat, semblava que res no avançava, esperant l'arribada d'alguna cosa que pogués fer-li ressorgir les emocions, fer-lo sentir de nou, però va esperar en va. Res de bo no arribà en aquell inhòspit indret, va pensar que ells sempre hi tornarien, cada cop més freqüentment, a destrossar-ho tot. Ell no pensava tornar a esperar per tornar-ho a veure. Plorà, gemegà i cridà, com mai ningú no li ho havia sentit fer.

Un dia l'ocell de la dolça nit va parar-se a reposar sobre el nostre imponent amic. L'arbre el sentí cantar, mai no havia sentit res de semblant, en quedà meravellat. Va fer que el goig de viure retornés el color verd a les seves fulles groguenques. Parlaren i, de mica en mica, l'ocell s'assabentà del motiu que l'havia fet arribar fins aquell paratge desèrtic i gairebé sense vida. Escoltà el seu nou amic amb els ulls ben oberts i encara amb la melodia als llavis.

El que l'havia cridat havia estat la veu trista i enrogallada de l'arbre. Els seus gemecs havien arribat a orelles de la petita au. Aquesta, sense saber molt bé perquè va seguir el camí que li deia el cor. Desitjosa d'ajudar-lo va escoltar-lo atentament i quan aquest acabà li respongué: "Tu que has viscut tants i tants anys, no pateixis més. Tot el que coneixes es mantindrà intacte pels segles dels segles. Passarà de boca en boca, de bec en bec i arribarà a mans del futur. Sabran el que és el goig de la vida, el que és el dolor que has sofert i evitaran que ningú més no el sofreixi." I l'arbre, havent escoltat tot això i realment complagut es parà a pensar…i també li respongué: "Gràcies amic meu, tothom ho sabrà, però no podràs evitar que tornin a succeïr aquests fets desgraciats. No tothom ho sap entendre, és un coneixement massa bell perquè algunes ments ignorants l'interpretin correctament. Voldran fer seus els petits i grans plaers de la vida i si no ho aconsegueixen faran ús de la força i la violència, fent que aquests petits i grans plaers pels que val la pena viure es converteixin en la mort de molts." L'ocell, confós i apesarat, volgué morir allà mateix en conéixer les desgràcies del món. La seva cançó es convertí en un rèquiem pesarós. L'arbre el consolà i li digué que per viure els bons moments s'han de viure els dolents, també. Ell ja havia viscut tots els bons moments i totes les desgràcies que podia suportar, però l'ocell encara tenia molt per viure i per explicar
al món. Tots els sabers. No es digueren res més i s'adormiren.

L'ocell reflexionà sobre tot el que havia après de l'arbre. Tots dos coincidiren en que ni que no poguéssin fer res per evitar les desgràcies del món transmetrien el seu saber a tothom. L'arbré pogué anar-se'n amb la joia al cor, de saber que res no es perdria mai i de que havia aconseguit que l'ocellet continués amb la seva dolça i preciosa melodia embadalint a tothom.

Estava trist per tots els fets ocorreguts, pels seus amics, per les persones bondadoses que havien mort, pensà en totes les injustícies. Pensà també en els bons moments, en els amics, en les cançons, en el sol, el cel, la lluna i els estels i milers de joies de la naturalesa. Plorà, per la vida que ara deixava enrere.Vessà les seves llàgrimes fins a l'última gota, i acabada aquesta, començà a vessar l'aigua de la vida. Tots les seves raons, coneixements, pensaments, sentiments, conclusions que havia anat extreient de la seva convivència amb tots els éssers humans i animals. Tot s'esfumà. Només l'ocell ho podia transmetre a tothom altre cop.

Així hom pogué saber perquè se'ls omple el cor de tristesa quan veuen les fulles caure dels arbres a la tardor. És quan alguns arbres es vesteixen de dol, tot recordant temps difícils i pesarosos. Tot recordant aquella lluita en busca de la nova vida. Tot recordant aquell únic arbre enmig del que havia estat un bosc inmens. Es quan podem veure, que aquell ésser al qual portem veient durant tota la nostra vida, té un cor, com molts altres. Quan protagonitza aquesta gran oda a la llibertat, al coratge. Quan alguns arbres es vesteixen de dol, pensa que n'hi ha d'altres que no ho fan, perquè no et puguis enfonsar en la tristesa. Quan alguns arbres es vesteixen de dol recorda'ls amb orgull…aquells que no lluitaren pel seu propi benefici, sinó que lluitaren per aconseguir una vida millor, més justa.

Aquest secret fou conegut per tots. Inclús per l'enemic. L'enemic sempre ha estat i serà aquell que utilitza les armes. Sigui del nostre bàndol o no. Simplement és aquell que malmet en benefici propi, als altres. L'enemic veié el seu error, però era massa tard. Ell tenia un altre secret. Un terrible secret. El secret de fer la guerra. El secret que també havia transmès de generació en generació amb molta cautela.

El secret de la vida i el secret de la mort sempre han mantingut una lluita aferrissada en la que mai s'ha perdut l'equilibri. El secret de la vida es mantindrà viu, i mantindrà en vida a tots els éssers. Evitarà foc i sang. Evitarà dolor. Però mentre el secret de la guerra existeixi, la vida no pot fer el seu cicle lliurement, és una llàstima. Sempre hi ha algú que mor injustament. És una veritable llàstima.

Comentaris

  • rbbarau | 06-05-2007

    eiii! tu ets de súnion oi?
    sisisisi...segur segur!
    jo també jugava a voleibol!
    el text està molt bé...m'ha agradat lo de que ho pots pintar tot de gris però sempre tindrem els estels...

    un petó!

  • N'Àngela | 28-04-2007

    m'agradat molt

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: