Ara ja no cantem!

Ara ja no es canta! Que ha passat? Es que vivim més amargats que abans o que? O es que abans erem més infeliços? - Jo diria que no! Que erem molt feliços a pesar dels nostres problemes polítics i socials.

En uns anys cap aquí, no tants tampoc ha cambiat tot molt i es que hem sembla que era ahir que encara sento cantar, els pintors cantaven, els paletes i molta gent, també xiulaven, per cert que alguns tenien un xiulet tan agut que encara hem peten les orelles de pensar-ho.

Quan jo era petita la gent encara cantava més! nosaltres viviem en un pis a l'Avinguda Gaudí que disfrutavem d'un gran auditori, es tractava del cuarto del safareig, allí es sentia cantar de tot, s'hi cantava opera, zarzuela, ranxeres, jotes i encara recordo una que cantava Madamme Butterfly molt ben cantada, tant be o feia que aixi l'hi varem posar el nom.

La minyona de casa era aragonessa i cantava unes jotes en aquell auditori que semblava que anava a explotar.

Allà hi feiem tots algun viatget per recrear-nos amb tot allò. A mi mateixa m'anaven a buscar allà cuan no sabien on parava i allà m'estava deleitant escoltant aquelles cantades.

També vull recordar que es cantava pels carrers, per les festes majors dels barris, aquells famosos tinglados amb aquells vocalistes que ho feien tan i tan bé.

El meu home no fa gaire es va anar de cacera a Andalussia i va tindra la sort de sentir cantar unes dones que cantaven al riu, això va ser un verdader privilegi.

No hem vull fer pesada amb aquest relat perque no a tothom li agradara, pero tan sols volia deixar la meva constància de lo que sento al veure que aquesta bona costum perdut.

I com diu el refranet, poder que comencem a pensar que qui canta els seus mals espanta.


Maria Pilar. ;)