Ànimes en pena

La veritat és que no sé com he arribat aquí dalt. És normal. Aquí dalt s'hi puja un sol cop a la vida. Irònicament, mai no és fa "en vida". Fins avui, les poques referències que tenia d'aquest lloc provenien de les de persones que asseguren haver-ne tornat. Són aquella gent que, de matinada, sents parlar per la ràdio de la llum intensa al final del túnel, de la pau i tranquil·litat que s'hi sent, del canvi de valors que ha experimentat la seva existència...Xorrades! Sincerament; No sé d'on ho han tret. El túnel i la llum existeixen, sí, però d'aquí no s'hi torna mai i no hi ha pau en el cel de les ànimes en pena. Ja m'ho ha confirmat més d'una. La Marie, per exemple, una bonica xicota de la Provença, el cos de la qual resta enterrat a l'eixida de la casa d'un assassí en sèrie.
- Ici, François, - Collons, fins i tot al cel, als catalans ens toca rectificar el nostre nom!- t'hi estàs fins que els éssers estimats acomiaden les teves despulles segons les seves creences. Jo ja porto set anys veient com els meus parents i amics més propers pengen cartells amb la meva fotografia als fanals de mitja França. Els gendarmes m'han donat oficialment per desapareguda, però ja han interrogat tres vegades al fill de puta que, cada Sant Valentí, tapa amb la sorra del seu pati un nou cos acabat de violar. Suposo que ,algun dia, unes excavadores ens alliberaran d'aquest captiveri etern. A mi, i també a les meves companyes -
O en Güs, un holandès que vaga la porta de la pau eterna perquè el seu cos jau atrapat entre els ferregots de la seva bicicleta accidentada. Al fons d'un canal de la ciutat de les tulipes i els aparadors de color vermell:
- Jo, Frank, - Apa! Frank, me li fot aquest ara ! Només em falta "un Paco". ¿No hi haurà pas algú que s'hagi ofegat al Guadalquivir? - estaré aquí fins que els incompetents serveis municipals de neteja aquàtica facin bé la seva feina. Des que sóc aquí dalt, ja he vist com passaven pel costat del meu cos dotze vegades! Sempre em queda l'esperança que el canvi climàtic assequi els canals d'Amsterdam, que algun turista fumetes descobreixi les restes del meu cadàver, que els meus familiars els donin protestant sepultura i que, per fi, pugui reunir-me amb els meus difunts. Mentrestant, m'he de resignar a veure com els meus éssers vius estimats m'enyoren i, mica en mica, refan la seva vida. La meva esposa, sense anar més lluny. Ahir al vespre va sortir a sopar per primer cop en molts anys. Al principi, quan després de tant temps de dol, la vaig veure posant-se seductora davant el mirall i sentint-se de nou dona desitjada per un home, em vaig alegrar. Llavors, quan ram de flors en mà, vaig veure que era el passerell del seu cap qui premia el timbre de casa nostra, em vaig fotre de mala llet. Suposo, que és això Frank - Franceeeesc, si us plau - el que comporta ésser una ànima en pena. Però tu tranquil, Francesc, - Aaaixò mateix, Gus. "My name is Francesc, Francesc López and Camprubí" - que ja t'estan enterrant i demà, a aquestes hores, descansaràs en pau per sempre més.-
Sí. Però mentrestant no aguanto estar veient com els meus pares es senten injustament culpables per l'atzarós i antinatural fet d'haver-me sobreviscut. O seguir, des de les alçades, com la Clara, la pobre Clara, està vessant llàgrimes infinites sobre el meu taüt. La Clara, la pobra Clara, que el meu mal cap i els 150 cavalls del meu cotxe han enviudat. I justament ara. Justament ara que havia aconseguit fer-me veure que seriem els millors pares del món. Justament ara, que feia dues setmanes que ens havíem posat mans (i cames i braços i suors i alès) a l'obra...Justament ara, vaig jo, i m'estavello contra el camió de la Letona i deixo el món dels vius dins un basalt de sang i cacaulat. La Clara, la pobra Clara que, tètricament guapa, l'estic veient llançant al forat de l'oblit el ram de flors vermelles de la meva cançó d'amor preferida. La Clara, la pobra Clara, que ha mirat enrere i m'ha semblat que ho feia perquè notava la presència del meus planys. La Clara, la pobra Clara, que s'allunya del meu nom estampat sobre marbre. La Clara, la pobra Clara, que la veig abandonar el cementiri abraçada als meus sogres. La Clara, la pobra Clara que acaba d'arribar a casa (la nostra casa!) i que, incapaç d'assumir un instant més de dol, decideix reunir-se amb mi...Justament ara, ara que m'està cridant l'ànima en pena d'en Curro !.
- Fisshaaa ! Eeeh fissha ! - ¿Fissha? No sé si prefereixo Paco -. Que ha arribat la teva hora. Que Sant Pere et crida.
A en Curro, li explicaria l'acudit de Sant Pere i Sant Miquel, a tall de simpàtic comiat i d'acte patriòtic, però a Sevilla són més de Cruzcampo i jo no estic per romanços. Jo només tinc ulls per la Clara, la pobre Clara que ha escollit un penya-segat del Cap de Creus com a drecera per arribar al meu costat. La Clara, la pobra Clara, que no sap que ningú no trobarà mai les seves despulles. La Clara, la pobra Clara, que passarà la resta de l'eternitat (si és que hi ha restes de res a l'eternitat) convertida en una ànima en pena que conversa amb en Gus, na Marie i en Curro i que prega. Que prega que una marea dugui el seu cos a la platja de Cadaqués i la seva ànima al meu costat per sempre més. La Clara, la pobra Clara.