Anihilat

Res... estic anihilat,
Després de les tempestes allò esperat,
La desitjada calma, el mar reposat...
Res... ha resultat anihilar-me,
Deixar-me espès, empès
A desanimar-me.

He descobert el res en un món
On tot hi veia,
Creia sentir anhel de bes,
I és ara vida
el que m’anihila.

No... Món fosc, desert...
Cada ombra d’aquest coi de vila,
No em poden saciar
D’esperança... l’esma
Ja m’ha abandonat,
Ara assedegat de l’aire
Espero trobar-me saciat.

Ai...! Arbres, que de nit despleguen
Ombres seves, creades del no-res...
Ai, jo! Tan petit, de gran com em creia...
Com mereixo tenir l’aire, i tants no?

Serà Déu, esma de mortalla?
Serà Gea, Gaia,
Zeus des de l’Olimp?
Serà el tron de fe,
La ignorància grata?

Ni jo ho sé, que visc sense ser viu.

He nascut mort, assassinat
Pels homes.
Per mi, que m’he privat
de tan fort cop.
Cop de força, si em deien
Que era lletra.
Que era lletra el món, i en la lletra,
Em trobaran més cops.

Lletra, mates. Que tu ets la vida,
A tu et dec qui sóc...
...No sóc ningú.

Que aquest món no em vol,
Li agraden més els himnes;
La força, el torrent, el ramat...
Que jo sóc jo,
I no essent el que volen
No sóc útil per alimentar
Un món boig.

Sóc covard, refugiat
En himnes dòcils.
Ningú sóc, i el món fòssil
Em farà mort.

Pols ets, Ningú, i pols
Esdevindrà el teu port.