Àngel caigut

Respirava fatigosament i no es podia aixecar. Les ales li cremaven a l'esquena i les pedres li tallaven la carn. No podia recordar com havia arribat fins allà, un lloc obscur on ni tan sols la llum podia viure. L'aire pestilent li entrava per la gola i li enverinava els pulmons. Va aixecar-se amb dificultat mentre notava com la seva sang calentava les seves mans. Va posar un peu davant l'altre i va començar a caminar a través d'aquella foscor massa espessa per poder imaginar que hi havia rere d'ella.
Mai va saber si havia caminat durant hores, dies, mesos o anys. Era un ésser diferent, estrany, un àngel caigut.
Es va aturar en el moment que va veure el primer raig de llum en la llunyania, una llum podrida i asfixiant, però al cap i a la fi, una llum.
Va caminar una mica més ràpid. Els talls de les roques en el seu cos cada vegada eren més profunds i de les seves ales ja només en quedaven un parell de monyons banyats en sang. Els seus cabells rossos feia temps que havien perdut el color i ara eren una barreja de sang, fang i suor.
Quan va arribar fins la llum ja no conservava res de la seva bellesa celestial, amb prou feines se'l podia considerar un ésser, era una cosa nauseabunda a la que ningú podria mirar cara a cara.
Es va asseure. La roca seguia clavant-se-li en la pell, implacable, i la sang semblava que no s'acabés mai. La llum li acaronava el rostre i, sense que se n'adonés, l'anava deixant cec a poc a poc.
I així va passar el temps fins que, un dia, es va adonar que la llum havia desaparegut i va decidir seguir caminant per trobar una nova llum, més neta, més bonica, millor que la que havia tingut. I va caminar amb el dolor del seu cos, l'escalfor de la seva sang i buscant una llum sense veure-s'hi realment.

I així va néixer el primer àngel caigut, guardià de la porta de l'infern i primer en jurar que mataria a Déu per tot el dolor sofert.