Amors a la selva

Un relat de: argentviu
AMORS a la SELVA

Som a la selva africana. Una selva espessa i exuberant, humida i amb una xafogor asfixiant. De tant espessa com és el sol quasi mai no arriba a besar el terra, només quan és just al damunt, al pic del migdia com ara, únicament uns quants raigs prims i tímids aconsegueixen la proesa d'il·luminar l'herba i els matolls. Se senten crits, aguts, greus, pertot. La immensa varietat d'ocells aprofiten aquest moment del dia per expressar llur alegria, la joia de viure. Molts d'ells refilen, però altres no en saben, de refilar, i xerrotegen sorollosament. De tant en tant se sent un rugit, baix, greu, aleshores els ocells callen per un moment, però de seguida tornen al parloteig i els crits aviat pugen de volum, com si hi hagués alguna discussió familiar. També se sent el bram agut dels elefants, però aquests no fan callar les aus. I algun crit de mones enjogassades acompanya el xivarri regnant. De sobte se sent un crit per damunt dels altres sorolls, dominant-los: sembla un lladruc d'una hiena, però també el d'un gos, barrejat amb el cop d'un arc de violí i el do de pit sobreagut d'una soprano amb la tonada dels crits dels pastors de l'alta muntanya del Tirol. És Tarzan dels Micos (tot i que també se'l coneix com el de les Mones, però a mi em sembla ridícul per a un personatge tan majestuós), i les bèsties, en sentir-lo, totes, callen per escoltar el missatge que els adreça el rei de la selva.
Tarzan salta de branca en branca, d'arbre en arbre, agafat en lianes cargolades, com ho faria un trapezista per anar d'un cantó a l'altre de la pista. La pista de Tarzan és la immensa selva, no hi ha cap racó que no conegui, que no senyoregi, no hi ha cap fet, gros o petit que no sàpiga, informat pels seus amics, els animals, que el senten com un dels seus, un germà gran, proper, protector, fort i, sobretot, llest.
Avui l'han avisat que hi ha estranys a l'Oest: una corrua formada per homes pàl·lids, com els de la selva però descolorits, perseguits pels de la tribu iuiu, els bel·licosos habitants del país de les cascades.
I cap allà que va en Tarzan, per comprovar que tot estigui en ordre, per impedir, si cal, que els iuiu no en facin cap de les seves. Perquè els habitants humans de la selva també el respecten, no perquè el sentin proper, ni perquè creguin que és un dels seus, que no ho creuen, sinó perquè saben que és intel·ligent i perquè té tots els animals al seu costat, són els seus aliats.
De cop i volta, en una de les aterrades en terra que fa, per seguir rastres, per descansar els braços, té una visió que el deixa garratibat: una dona està estirada a l'herba, com adormida. Deduir que és una dona no li ha estat fàcil: la semblança amb les dones de les tribus que coneix no l'ha ajudat gaire; totes tenen la pell negra, com la dels homes, i aquesta la té esblanqueïda, gairebé daurada; els cabells de les que coneix també és negre i endimoniadament rinxolat, cresp, els d'aquesta dona són com la fusta de caoba, com el cel rogent quan és fa fosc i, a més, estirats, com els seus; els pits de les dones que ha vist fins avui, si exceptua les jovenetes que els estan creixent, són caiguts, com els de les cabres, contràriament a les seves panxes, sovint inflades, mentre que el ventre d'aquesta dona és pla, amb un melic petit que quasi no se li veu, i unes mamelletes menudes, que ressalten dins dels sostenidors, no gaire turgents però dreçades, amb el mugró ostensiblement marcat al bell mig de les arèoles. Tots els volums exagerats que coneixia en el gènere femení, amb els culs com carbasses, accentuats per la seva curta estatura, contrastaven amb la figura estilitzada d'aquesta deessa rossa, que era alta, com ell, amb unes cames que semblaven no tenir fi.
Era la Jane, que havia vingut a la selva acompanyant son pare, que havia llogat una expedició per espolsar-se amb aquestes aventures l'avorriment que li produïa la seva vida regalada i fada. Havia sentit dir que els elefants anaven a morir tots al mateix lloc, conegut com el cementiri d'elefants, on trobaria tones i tones d'ivori esperant només ésser recollides i fer ric a qui les trobés. Ja és sort que els rics no siguin, a més a més, necessàriament intel·ligents. Perquè una idea tan ximple no se li podia acudir a ningú que tingués el magí mínimament ben moblat. En Tarzan, quan més tard va sentir aquesta història, va descobrir què era el riure: no havia rigut mai fins aleshores, però sentir dir que tots els elefants anaven a morir en un cementiri li va produir una sensació, desconeguda fins llavors, que el va fer esclafir en rialles. Al principi s'espantà en sentir-se fer aquells sorolls que li recordaven a la hiena, i brincava esfereït per les convulsions del seu cos, i encara es va espantar més quan s'ennuegà per l'efecte de les rialles. Però quan es va haver calmat, el va envair una pau interior com mai no havia sentit. La Jane el faria riure moltes vegades, més tard, quan li volia ensenyar a servir el te, per exemple, O quan intentava, debades, que mengés amb forquilla i ganivet. Podia haver estat una cap de trons, però, a la selva, li va sortir tota l'educació que portava, això sí, ben amagada, a dins.
Quan Tarzan la veié per primera vegada ella era prenent el sol en biquini. Aquell color de pell, semblant al color de la seva pròpia pell, aquells llavis frunzits, com si estigués sempre xarrupant una orxata amb una canya, eren com una maduixa silvestre però més brillants (s'ha de comprendre que els duia pintats, lluny ja d'aquelles vel·leïtats de hippy) i els seus malucs, lliures de tela, eren poc amples però, tanmateix, d'una rodonesa contundent; amb aquells peuets tan nets i arreglats que semblaven mans, amb les ungles vermelles! tot plegat va deixar Tarzan ben aclaparat.
Els ulls de la beutat, blaus com el cel d'un matí d'estiu, quan el van veure, tot nu com anava i mig encorbat es van esbatanar amb esglai: volia cridar, però la veu no li sortí, de tant espantada com estava. I això fou la seva perdició, o la seva salvació, segons com es miri. Perquè ell, que tenia un esplèndid animal entre les cuixes, va notar, estranyat, que se li dreçava i se li engruixia, tant que per un instant va creure que se li rebentaria. Però la por a aquella mutació que no havia sentit mai va ser superada, ràpidament, per un desig com tampoc mai no havia sentit jamai: el de posseir aquells criatura, el de tocar-la, de barrinar-la, com ho feia papa Txita a mama Txita. I la va segrestar, lluny de la gent del campament. I quan va haver recorregut prou selva com per sentir-se segur, ignorant els crits d'ella, va procedir a les operacions desitjades, previ arrabassament de les dues petites peces de roba que duia posades. Aquella pell tan rosada, tan llisa, sense ni un pèl (excepte a l'entrecuix, on n'hi havia un bon grapat) li va fer venir ganes de llepar-la, i així ho va fer, fer un cas com un cabàs dels seus mastegots i urpades. La va llepar de dalt a baix, sense deixar ni un centímetre de pell, entretenint-se especialment en aquells pits tan menuts, tan plens de vida, i en els mugrons que els encimbellaven. Ella semblava haver-se abandonat, feia veure que s'havia desmaiat, aquelles llepades la feien sentir com mai a la vida s'havia sentit, i ben aviat va sentir la urgent necessitat de ser penetrada, traspassada, clavada. I va ajudar-lo a que la penetrés, com ell havia vist fer al gran goril·la blanc: obrint-li les cames com unes tisores i clavant-li al bell mig -allà on hi havia el tall, que ara s'havia convertit en esvoranc- el seu fal·lus famolenc, que havia adquirit una duresa desconeguda. Engrapant-la pels malucs li desclavava i li tornava a clavar, mentre ella gemegava, i no precisament de dolor ni de por, ans de plaer, d'èxtasi, i els pits li ballaven amunt i avall. I quan van arribar a l'orgasme, curiosament fou un duet de gemecs i d'esbufecs, que els d'ell semblaven els d'un búfal, i els d'ella els d'una gasela agonitzant. Després d'un merescut descans, ella se'l va mirar d'una altra manera: l'havia seduïda, del tot. I es va decidir tot d'una: no abandonaria aquell home, mai. Li havia fet sentir un goig com no l'havia sentit cap altra vegada, ni de lluny. Se sentia plena, desitjada i desitjosa, absolutament satisfeta, en fi, feliç, no podia dir-se d'una altra manera, la felicitat devia ser això. Quant a la seva tosquedat i a la seva educació -millor seria dir la seva manca total d'educació- ja ho arreglaria ella, ningú no neix ensenyat, va pensar.
Més tard, quan van anar a trobar son pare, davant de l'escàndol de la resta de membres del safari, l'home va exclamar: "Ai, senyor, joventut... pa tou"
I s'han construït un piset. Dalt d'un arbre, acompanyats del ximpanzé Txita, que és un eficaç col·laborador, on no els falta de res: dutxa, excusat, rebost, taula, llit. Això sí, tot ben rústic. Però tenen la vaixella que, en un viatge posterior, li va dur la cosina Ellen. Llàstima que la Jane s'hagi encaparrat en ensenyar-li a en Tarzan tot de coses que de poc li serveixen aquí. De parlar sí que n'aprèn, perquè en veu l'utilitat. Tot i que no abandona els seus eterns Dio, Angawa, Engaua i Iambo. La diferent visió del món que els envolta fa que discuteixin contínuament. Ella pretén urbanitzar la selva, diu que un paradís així l'han de compartir (tot i que, secretament, vol convertir-lo a ell en empresari), ell, ecologista convençut des que la coneix a ella, no en vol sentir ni a parlar. La Jane ara li fa menjar la carn rostida, i ha aconseguit que dugui una peça de roba que li tapa les vergonyes, com ella, que duu un altre biquini, de pell de gamusa. Ell s'ha educat en un món que no té res a veure, en absolut, amb el món on ella ha crescut i s'ha educat. La Jane creia que s'havia alliberat de tots els perjudicis i de tots els tics de la societat capitalista, però ara suren, inexorables. Aquests dos móns, aquestes dues concepcions de la vida, gairebé oposades, xoquen, convertint, a poc a poc, la seva vida en un infern.
Sort que els queden les nits, quan ell la torna a llepar com aquell primer dia, entretenint-se especialment en les mamelletes, que ja no són tan menudes, bo i repassant-li un cop i un altre, a instàncies d'ella, el clítoris i els llavis interns; i la penetra, per davant i pel darrera, i ella s'abandona al plaer i tots dos obliden els problemes que genera la convivència diària.
Tot dos? Bé, tots tres, perquè la Txita, que pateix quan ells es barallen, de nit també es consola... veient-los rebolcar-se al llit, mentre es masturba una i una altra vegada.
CONTINUARÀ
argentviu

Comentaris

  • Angawa![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 24-09-2022 | Valoració: 10

    Renoi amb en Tarzan i la Jane i la Xita i la mare que els va deixar a la jungla perquè fessin i desfessin el que la pell els dictava, nit i dia, dalt de les branques o volant per les lianes. Molt ben escrit, fantàstic! una forta abraçada.

    Aleix

  • Distret[Ofensiu]
    llpages | 24-05-2022

    No hi ha gaire originalitat en el tema que ens ocupa, però passa bé. A mi em fa l'efecte que la mona se la pela sense necessitat de presenciar l'acte entre els humans, pura qüestió de cervell reptilià. La Jane li hauria d'ensenyar a en Tarzan tècniques amoroses més sofisticades, ho he trobat molt bàsic, li falta un punt d'erotisme més salvatge, i això que per l'entorn no serà... A l'espera de noves narracions al respecte, se't saluda cordialment.