Cercador
L'arracada
Un relat de: argentviu- Compartir:
L’ARRACADA
Quan s’acostà la sucrera per servir-se una cullerada de sucre al cafè, ja li va semblar que estava molt agrumollat. Però en remenar la cullera va entendre per què: hi havia alguna cosa sòlida dintre. Sòlida i brillant. Estranyat va mirar l’interior i va entreveure una cosa fosca, un objecte dur, una cosa diferent dels grans de sucre. I va agafar-ho amb els dits, delicadament, com si no volés espatllar-ho, fer-ho malbé. Era una arracada. Immediatament la identificà. Era una de les arracades de la Trini, la veïna del segon primera.
Aleshores, mentre mirava fixament la joia el sobtà la veu de la seva dona, que sonà molt a prop seu. De l’esglai que li produí la veu i, especialment, la seva proximitat, l’arracada li caigué de les mans, i es quedà damunt la taula, inerta i exposada a la mirada inquisidora de la dona. Semblava que l’hagués vista des de la cuina, com si sabés on dirigir l’esguard.
- Què és això Enric?- li etzibà. Ell no sabia què respondre, però s’adonà de seguida que quan més tardés en fer-ho pitjor seria, més sospitós es faria.
- No res, sembla una arracada, oi? Deu ser teva, no?
- No, mai no n’he tingut de tan grosses, ni de tan… poc discretes. A tu no t’agraden, recordes?
La punyetera sabia perfectament de qui era, l’arracada, va pensar l’Enric. I ara em sotmetrà a un tercer grau; què li explico? Esclar! La resposta se li obrí al magí com un llampec en una nit fosca.
- Ah! Sí! Ara me’n recordo! Deu ser de la Trini. Va venir ahir a buscar una mica de sucre.
La dona, amb la seva cara habitual de tres déus, li adreçà una d’aquelles mirades que tanta por li feien. I la va mantenir durant una estona que a ell se li va fer llarga, molt llarga, tot intentant no empassar saliva, per no delatar-se. Fins que va obrir la boca, amb una d’aquelles ganyotes despectives amb les que l’obsequiava tan sovint.
- La Trini viu sola, amor, i… és diabètica.
Quan s’acostà la sucrera per servir-se una cullerada de sucre al cafè, ja li va semblar que estava molt agrumollat. Però en remenar la cullera va entendre per què: hi havia alguna cosa sòlida dintre. Sòlida i brillant. Estranyat va mirar l’interior i va entreveure una cosa fosca, un objecte dur, una cosa diferent dels grans de sucre. I va agafar-ho amb els dits, delicadament, com si no volés espatllar-ho, fer-ho malbé. Era una arracada. Immediatament la identificà. Era una de les arracades de la Trini, la veïna del segon primera.
Aleshores, mentre mirava fixament la joia el sobtà la veu de la seva dona, que sonà molt a prop seu. De l’esglai que li produí la veu i, especialment, la seva proximitat, l’arracada li caigué de les mans, i es quedà damunt la taula, inerta i exposada a la mirada inquisidora de la dona. Semblava que l’hagués vista des de la cuina, com si sabés on dirigir l’esguard.
- Què és això Enric?- li etzibà. Ell no sabia què respondre, però s’adonà de seguida que quan més tardés en fer-ho pitjor seria, més sospitós es faria.
- No res, sembla una arracada, oi? Deu ser teva, no?
- No, mai no n’he tingut de tan grosses, ni de tan… poc discretes. A tu no t’agraden, recordes?
La punyetera sabia perfectament de qui era, l’arracada, va pensar l’Enric. I ara em sotmetrà a un tercer grau; què li explico? Esclar! La resposta se li obrí al magí com un llampec en una nit fosca.
- Ah! Sí! Ara me’n recordo! Deu ser de la Trini. Va venir ahir a buscar una mica de sucre.
La dona, amb la seva cara habitual de tres déus, li adreçà una d’aquelles mirades que tanta por li feien. I la va mantenir durant una estona que a ell se li va fer llarga, molt llarga, tot intentant no empassar saliva, per no delatar-se. Fins que va obrir la boca, amb una d’aquelles ganyotes despectives amb les que l’obsequiava tan sovint.
- La Trini viu sola, amor, i… és diabètica.
