Cercador
Artistes de circ
Un relat de: argentviu- Compartir:
ARTISTES de CIRC
El circ Cric estava malalt d’armilla. Estava immers en la crisi que tenallava tots els espectacles circencs. La migradesa es notava en els pedaços de l’envelat. I en els vestits deslluïts dels artistes. I en el reuma dels animals. I no hi havia ningú disposat a quedar-se amb la seva hipoteca, no era com a les pel·lícules.
Però no havia arribat a l’espectacle de la troupe de gitanos amb la cabra. Encara oferia un espectacle digne. Els artistes eren gent orgullosa, creien en la seva feina. Entre aquests artistes hi havia el forçut, Ermengol Pinyol, Ciclop artísticament. I, entre les funambulistes, la Cèlia Quiñones, artísticament la Diana, que també ajudava als trapezistes, quan encara n’hi havia. No podien ser més diferents, fins i tot oposats. El Ciclop era alt com un dia sense pa, i tenia el cap pelat, com manava la tradició. La Diana era baixa i rodanxona, amb una espessa i llarga cabellera tenyida de ros, que encara la feia semblar més baixeta. Ell era taciturn, gairebé sorrut. Ella xerraire i riallera. A ell no se li coneixia cap flirteig ni cap relació íntima; bé, ni íntima ni de cap mena. Ella no s’estava d’explicar les seves relacions amb pèls i senyals. La seva promiscuïtat escandalitzava alegrement totes les companyes del circ. Sempre explicava com s’ho havia muntat amb un dels cavalls, i, quan descrivia el seu semaler amb tot detall, les altres s’esvalotaven, tot obrint-se de cames i llepant-se els llavis sorollosament.
El Ciclop estava perdudament enamorat de la Diana, i no ho podia amagar, quan la mirava amb aquells ulls de bou ferit. I les seves deferències delataven escandalosament la seva devoció. L’anomenava senyoreta Diana, amb una veu molt baixa, mig enrogallada. La Diana se’n reia, i les altres també, i no feien res per dissimular-ho. Fins que un dia les companyes de la Diana van fer una juguesca amb ella; deia que els homes tan mastodòntics tenien l’instrumental justet per a orinar, però per a res més, i que sempre era molt petit, quasi minúscul. I la juguesca consistia en descobrir-ho. Les altres creien que no podia ser, que un homenàs com aquell devia tenir una cigala com la del cavall de la història de la Diana.
Així, doncs, una nit que ella passava per davant de la caravana d’ell, com qui no vol la cosa, el va veure assegut als graons de l’entrada. Feia una nit de molta xafogor i la gent del circ estava trista; tothom deia que no podrien acabar la temporada, perquè havien cancel·lat les actuacions de Barcelona i l’empresari comptava amb aquests diners per pagar alguns dels deutes més urgents.
En veure’l allà, assegut i compungit s’hi va acostar i es palplantà al davant. Quina calor que fa, oi? Li etzibà, a tall de salutació. Ell va aixecar el cap i se la va mirar entre sorprès i poruc. Però ella no el va deixar pensar gaire; l’hi va demanar si tenia quelcom fresc per beure, i, quan ell anava a buscar-ho, el va seguir fins dintre de la caravana. Tot va anar força ràpid. La Diana duia una faldilla ben curta i, en un moment donat, amb l’excusa que li feia mal el turmell, va posar el peu damunt d’un moblet que el Ciclop tenia per als seus llibres, i se’l va fregar amb un lleuger gest de dolor. Amb el aquesta maniobra la faldilleta se li arregussà fins dalt de tot, permetent que ells veiés les calces. El gest perversament forçat deixava ben marcat el triangle de les bermudes, com l’anomenava ella, a més la peça era una mica transparent, de manera que es notaven perfectament els pèls del parrús. El Ciclop, que no era capaç de dissimular, se les va quedar mirant astorat, metre li creixia el volum de la bragueta. En veure-ho, ella va haver de frenar les ganes de riure que li havien agafat, no volia perdre l’aposta per una distracció. Aviat es va treure la brusa amb l’excusa de la calor, mentre el convidava a el també a desprendre’s de la roba; però va haver de fer-ho ella mateixa, perquè ell continuava en estat hipnòtic, tot ell excepte el seu penis que continuava desenvolupant-se. Quan ella li abaixà els calçotets i el veié van ser dos els astorats, com dues estàtues de pedra: aquell era el semaler més llarg, més gros i més...tot que havien vist mai els seus ulls. Com diria més tard a les seves amigues era monstruós, deliciosament monstruós.
I el va muntar, ben empalada en aquell garrot tan poderós. A poc a poc se’l va poder introduir tot dins. I cavalcava rient, amb el cap tirat enrere i les mans acaronant-li el crani afaitat, mentre ell li xuclava delicadament les mamelles turgents. I ella va tenir una esgarrifança i un, dos, tres orgasmes. Quan va arribar el d’ell, finalment, se sentí un bramul que retrunyí pertot.
Quan, retuda, va abandonar la caravana, havia canviat la seva vida. Aleshores va començar a pensar que ells dos, ell amb aquell semaler tan prodigiós i ella amb seu cosset petit i amb aquells rodoneses tan sensuals, a més proveït d’una davantera tan desafiadora, podrien guanyar-se la vida ensenyant com ho feien.
I així va ser: els podeu trobar cada nit treballant al Bagdad. El seu número, que és l’estel·lar del cabaret, s’anomena “El mascaró de proa” i va d’un vaixell, gran, amb un bauprès prodigiós, que viatja trist pels set mars fins que li acoblen un mascaró de proa: una nimfa que canta i alegra, des d’aquell moment, la vida del vaixell, que se n’enamora perdudament. Com ja us haureu imaginat el vaixell és l’Ermengol Pinyol i el mascaró la Diana, que surt a l’escenari encastada, clavada al semaler d’ell, amb els peus estintolats als genolls del Ciclop, que els flexiona una mica; tot i així la manifesta diferència d’alçades i volums dóna versemblança al relat que representen, fins al punt que el públic s’emociona, de primer, per acabar escalfant-se al final, quan, inevitablement, arriben els orgasmes. Aleshores els cants de la nimfa es tornen esgarips, mentre es desclava i es torna a clavar, permetent que el públic s’extasiï amb el voluminós caní dreçat que, en un altre moment de la representació, també fa servir com a pal major del veler. Quan li arriba l’orgasme a ell –que mai ningú no ha sabut si és real o fingit- esbufega com una balena i emet uns brams roncs que acompanyen amb una estranya sintonia els crits de la Diana. És, en definitiva, una altra manera d’estimar-se entre la bella i la bèstia.
I són feliços i mengen anissos.
argentviu
El circ Cric estava malalt d’armilla. Estava immers en la crisi que tenallava tots els espectacles circencs. La migradesa es notava en els pedaços de l’envelat. I en els vestits deslluïts dels artistes. I en el reuma dels animals. I no hi havia ningú disposat a quedar-se amb la seva hipoteca, no era com a les pel·lícules.
Però no havia arribat a l’espectacle de la troupe de gitanos amb la cabra. Encara oferia un espectacle digne. Els artistes eren gent orgullosa, creien en la seva feina. Entre aquests artistes hi havia el forçut, Ermengol Pinyol, Ciclop artísticament. I, entre les funambulistes, la Cèlia Quiñones, artísticament la Diana, que també ajudava als trapezistes, quan encara n’hi havia. No podien ser més diferents, fins i tot oposats. El Ciclop era alt com un dia sense pa, i tenia el cap pelat, com manava la tradició. La Diana era baixa i rodanxona, amb una espessa i llarga cabellera tenyida de ros, que encara la feia semblar més baixeta. Ell era taciturn, gairebé sorrut. Ella xerraire i riallera. A ell no se li coneixia cap flirteig ni cap relació íntima; bé, ni íntima ni de cap mena. Ella no s’estava d’explicar les seves relacions amb pèls i senyals. La seva promiscuïtat escandalitzava alegrement totes les companyes del circ. Sempre explicava com s’ho havia muntat amb un dels cavalls, i, quan descrivia el seu semaler amb tot detall, les altres s’esvalotaven, tot obrint-se de cames i llepant-se els llavis sorollosament.
El Ciclop estava perdudament enamorat de la Diana, i no ho podia amagar, quan la mirava amb aquells ulls de bou ferit. I les seves deferències delataven escandalosament la seva devoció. L’anomenava senyoreta Diana, amb una veu molt baixa, mig enrogallada. La Diana se’n reia, i les altres també, i no feien res per dissimular-ho. Fins que un dia les companyes de la Diana van fer una juguesca amb ella; deia que els homes tan mastodòntics tenien l’instrumental justet per a orinar, però per a res més, i que sempre era molt petit, quasi minúscul. I la juguesca consistia en descobrir-ho. Les altres creien que no podia ser, que un homenàs com aquell devia tenir una cigala com la del cavall de la història de la Diana.
Així, doncs, una nit que ella passava per davant de la caravana d’ell, com qui no vol la cosa, el va veure assegut als graons de l’entrada. Feia una nit de molta xafogor i la gent del circ estava trista; tothom deia que no podrien acabar la temporada, perquè havien cancel·lat les actuacions de Barcelona i l’empresari comptava amb aquests diners per pagar alguns dels deutes més urgents.
En veure’l allà, assegut i compungit s’hi va acostar i es palplantà al davant. Quina calor que fa, oi? Li etzibà, a tall de salutació. Ell va aixecar el cap i se la va mirar entre sorprès i poruc. Però ella no el va deixar pensar gaire; l’hi va demanar si tenia quelcom fresc per beure, i, quan ell anava a buscar-ho, el va seguir fins dintre de la caravana. Tot va anar força ràpid. La Diana duia una faldilla ben curta i, en un moment donat, amb l’excusa que li feia mal el turmell, va posar el peu damunt d’un moblet que el Ciclop tenia per als seus llibres, i se’l va fregar amb un lleuger gest de dolor. Amb el aquesta maniobra la faldilleta se li arregussà fins dalt de tot, permetent que ells veiés les calces. El gest perversament forçat deixava ben marcat el triangle de les bermudes, com l’anomenava ella, a més la peça era una mica transparent, de manera que es notaven perfectament els pèls del parrús. El Ciclop, que no era capaç de dissimular, se les va quedar mirant astorat, metre li creixia el volum de la bragueta. En veure-ho, ella va haver de frenar les ganes de riure que li havien agafat, no volia perdre l’aposta per una distracció. Aviat es va treure la brusa amb l’excusa de la calor, mentre el convidava a el també a desprendre’s de la roba; però va haver de fer-ho ella mateixa, perquè ell continuava en estat hipnòtic, tot ell excepte el seu penis que continuava desenvolupant-se. Quan ella li abaixà els calçotets i el veié van ser dos els astorats, com dues estàtues de pedra: aquell era el semaler més llarg, més gros i més...tot que havien vist mai els seus ulls. Com diria més tard a les seves amigues era monstruós, deliciosament monstruós.
I el va muntar, ben empalada en aquell garrot tan poderós. A poc a poc se’l va poder introduir tot dins. I cavalcava rient, amb el cap tirat enrere i les mans acaronant-li el crani afaitat, mentre ell li xuclava delicadament les mamelles turgents. I ella va tenir una esgarrifança i un, dos, tres orgasmes. Quan va arribar el d’ell, finalment, se sentí un bramul que retrunyí pertot.
Quan, retuda, va abandonar la caravana, havia canviat la seva vida. Aleshores va començar a pensar que ells dos, ell amb aquell semaler tan prodigiós i ella amb seu cosset petit i amb aquells rodoneses tan sensuals, a més proveït d’una davantera tan desafiadora, podrien guanyar-se la vida ensenyant com ho feien.
I així va ser: els podeu trobar cada nit treballant al Bagdad. El seu número, que és l’estel·lar del cabaret, s’anomena “El mascaró de proa” i va d’un vaixell, gran, amb un bauprès prodigiós, que viatja trist pels set mars fins que li acoblen un mascaró de proa: una nimfa que canta i alegra, des d’aquell moment, la vida del vaixell, que se n’enamora perdudament. Com ja us haureu imaginat el vaixell és l’Ermengol Pinyol i el mascaró la Diana, que surt a l’escenari encastada, clavada al semaler d’ell, amb els peus estintolats als genolls del Ciclop, que els flexiona una mica; tot i així la manifesta diferència d’alçades i volums dóna versemblança al relat que representen, fins al punt que el públic s’emociona, de primer, per acabar escalfant-se al final, quan, inevitablement, arriben els orgasmes. Aleshores els cants de la nimfa es tornen esgarips, mentre es desclava i es torna a clavar, permetent que el públic s’extasiï amb el voluminós caní dreçat que, en un altre moment de la representació, també fa servir com a pal major del veler. Quan li arriba l’orgasme a ell –que mai ningú no ha sabut si és real o fingit- esbufega com una balena i emet uns brams roncs que acompanyen amb una estranya sintonia els crits de la Diana. És, en definitiva, una altra manera d’estimar-se entre la bella i la bèstia.
I són feliços i mengen anissos.
argentviu
