El desvari

EL DESVARI
Avui he tingut l’esglai més gran de tota la meva vida.
El dia ha començat com sempre. La ràdio no m’ha despertat, com passa molts dies; ho han fet les guitzes de la meva dona, també com quasi cada dia. Per la finestra de la cambra de bany he vist un dia gris i fastigós, com cada matí (no és fins després del primer cafè que començo a veure-ho tot diferent).
I aleshores ha passat. Després de rentar-me la cara, quan em disposava a repartir l’escuma d’afaitar per les galtes i el coll, m’he vist al mirall: la imatge que hi havia... NO ERA LA MEVA!
Vull dir que la cara que hi havia reflectida no tenia res a veure amb la que veia cada matí. Però no era com quan, després d’haver-me fet treure la barba i el bigoti i un tallat de cabells sever, semblava un altre: només ho semblava. Sempre hi havia alguna cosa, un munt de coses, que em deien que era jo. Ara no ho era. Era com si hi haguessin enganxat un retrat, com si mirés per una finestra i veiés una altra persona que, al seu torn, m’estigués mirant amb cara de sorprès.
He degut trigar una bona estona a reaccionar. No recordo que hagi pensat res, només mirava sense entendre. El pot d’escuma m’ha caigut de les mans, amb gran estrèpit, i he fet un bot, espantat.
En aquell moment he començat a repassar el sopar d’anit, puix alguna cosa em devia haver fet mal i em provocava aquella al·lucinació. Perquè allò havia de ser-ho, no podia ser res més; borratxo, no ho estava, boig -fins aquell punt- tampoc. Les bledes no podien provocar gaires maldecaps, ni tampoc les patates, ni el peix bullit, per molt congelat que fos. Potser l’antibiòtic combinat amb el vi m’havia fet mal. Però, fins avui no he sentit dir mai que això provoqui aquesta mena de coses, només somnolència. A més el mig got de vi poca cosa pot provocar, com no sigui ganes de veure’n més.
Llavors no se m’ha acudit cap altra cosa que fer com els mims: gesticular, fer ganyotes, tancar ara un ull, ara l’altre, amagar-me del mirall, aquella finestra tan enutjosa, cap a un cantó, cap a l’altre, cap a sota, tot per veure si la imatge em seguia, si feia el mateix que jo. I ho feia. Aquella cara imitava la meva molt bé. Si en aquell moment hagués entrat algú s’hauria quedat tan sorprès com jo, de veure’m fer tots aquells moviments, segur.
He procurat desviar la mirada d’aquell espill -la qual cosa m’ha costat força, us ho ben juro- i he procedit a començar l’operació de l’afaitat. Però, heu provat mai d’ensabonar-vos la cara sense mirar-vos-la? És una operació ben difícil. I d’afaitar-vos, ho heu provat mai sense mirar el mirall? També és difícil, a més d’arriscada. Però ho he fet, no gosaria pas de presentar-me a la feina sense afaitar, què dirien? He acabat de rasurar-me, amb més nafres de les habituals (no sé si per culpa de la falta de visió, o a causa del tremolor de la mà). Quan em feia el massatge, amb una crema hidratant blanca -ja fa temps que m’he cansat de coïssors inútils- no he pogut resistir la temptació i he mirat una altra vegada al mirall. No havia canviat res, aquell individu que em mirava no era jo. Aleshores he descobert un espill que era damunt la lleixa que hi ha al costat mateix del mirall gros; era un que feien servir les dones de casa, d’aquells que tenen un peu per a aguantar-se drets i augmenten la imatge. Les imatges, ara ja eren tres, i no una de sola. I totes tres em resultaven violentament estranyes. I m’hi he quedat una bona estona, sotjant les imatges del mirall petit de reüll, tractant de descobrir el misteri.
Uns trucs a la porta m’han tret d’aquest estat hipnòtic. Era la nena, que es queixava perquè havia d’entrar també, i em renyava amb aquella dolcesa tan seva - tens un morro que te’l trepitges, papa! – perquè tenia pressa. Tampoc això no era cap novetat.
Llavors he pensat que si el que jo veia era una visió, si estava equivocat, si eren els meus ulls els que m’enganyaven, la reacció dels altres en veure’m em trauria de dubtes, ho aclariria tot. Aquesta idea m’ha eixorivit una mica els ànims, i m’ha permès acabar d’empolainar-me amb un notable alleujament, tot i que he hagut d’afanyar-me, perquè als crits de la meva filla ara s’hi havien afegit els de la dona des del llit, que, com era costum, feia costat a la pobra criatura, que faria tard al col·legi per culpa de la meva gansoneria.
Estava a punt d’obrir la porta quan m’he aturat a pensar: . La perspectiva d’anar a l’habitació per demanar a la dona que em mirés no era gaire falaguera, estant, com estava, intentant aprofitar els últims deu minuts que li quedaven abans de llevar-se.
Així, doncs, he ordit un estratagema: li demanaria a la pubilla que em digués si hi duia molts talls, a la cara. He obert la porta amb decisió, d’una revolada, i me l’he quedat mirant amb l’esguard fix als seus ulls; però no els he trobat, ja que ella no em mirava a la cara, sinó a través meu, només remugava que no es podria dutxar per culpa meva. I li he preguntat, amb el to més gentil que he estat capaç,
- Filla ¿se’m veuen molt els talls, avui?
- Quins talls? ha contestat ella, però sense dedicar-me ni una llambregada.
- Els que m’he fet afaitant-me, li he dit jo, mentre ella, amb una contorsió, amb voleiar de cabells inclòs, s’ha esmunyit entre el meu cos i el marc de la porta d’una bursada; només quan era a dins ha rondinat
- Que no tens mirall per veure-ho tu mateix?
Mentre em justificava, tot dient que volia saber com em veien els altres, se m’ha acudit que potser el mirall era el culpable, i no jo, potser metamorfosejava qualsevol imatge que se li posés pel davant. I si engalipava tothom? ¿Per què havia de ser a mi sol, a qui estrafés l’aparença? Per això m’he he quedat uns segons a la llinda de la porta del bany, amatent a consolar aquella joveneta que estava a punt de tenir un gran sobresalt, una experiència colpidora que la traumatitzaria, a ben segur, perquè estava a punt de tenir el mateix ensurt que jo. Però no n’he tingut temps, car m’ha foragitat del bany amb crits que, ara, ja eren estentoris. He tancat la porta, però m’he quedat escoltant, per si la seva reacció era d’esverament. Ha estat en va, el soroll de les operacions habituals ha demostrat que ja s’havia vist, i havia tingut cap esglai.
Decebut, m’he vestit d’esma, a les palpentes, per no despertar la bella dorment, he anat a la cuina a prendre’m el cafè -per un moment he cregut que el cafè m’esvairia les cabòries- i he sortit de casa.
Mentre esperava l’ascensor he recordat que hi havia un gran mirall a la paret del fons, i he pensat Aquesta idea m’ha animat de nou, un altre cop em veia les orelles, i he obert les portes de l’ascensor amb un entusiasme tan exagerat que s’han tornat a tancar, després de rebotre amb les parets laterals. A través dels vidres d’aquestes portetes m’he vist una altra vegada en un mirall (aquesta vegada no era el de casa) i tot l’enardiment se n’ha anat en orris una altra vegada: continuava sense conèixer aquell home que em mirava amb cara de gripau abatut des del fons de l’ascensor.
Quan he sortit al carrer tot semblava diferent de cada dia. La fresca matinal no m’eixorivia com fa normalment, els cotxes no em molestaven com d’habitud; la xafogor del metro tant me feia, i l’estretor de dins els vagons més aviat em confortava: em reconeixia en els altres, en els seus ulls ensonyats, en les seves mirades al rellotge, en els posats abatuts. Quan he arribat a l’estació de destí he pujat les escales a peu, perquè les mecàniques, com de costum, eren espatllades.
I mentre les pujava se m’ha acudit una altra idea, una solució distinta, nova, a l’enigma que m’atabalava: potser hi havia una passa, una mena d’epidèmia d’aquelles que s’encomanen a poc a poc, i que fan descobrir a la classe mèdica una nova malaltia.
Segurament a la feina en sentiria a parlar, o fins i tot ho podia preguntar. Aquesta nova idea m’ha permès arribar al despatx sense arrossegar tant els peus com ho havia fet fins aquell moment.
L’entrada a l’edifici d’oficines on hi ha la meva feina ha estat un nou motiu de consol: un parell de companys d’altres departaments m’han saludat a l’estil que em tenen avesat, és a dir, amb un lleu cop de cap. Però allò ja era suficient per a la meva moral decaiguda, perquè volia dir que em reconeixien. O no.
He pujat amb quatre gambades les escales que separen el vestíbul d’entrada fins el pis on hi ha el meu lloc de treball, menyspreant l’ascensor: al capdavall no hi havia cap mirall, i, a més, hi havia cua per a pujar-hi.
El primer que he fet quan he arribat a la meva planta, després de fitxar al rellotge de control, ha estat anar al lavabo, que sí que té una lluna damunt del rentamans, a mirar-m’hi. Quan he arribat davant del rentamans i he fitat amb ànsia al davant s’ha reproduït el drama: el refotut espill també s’hi rabejava! M’he sentit dir, cridant i he hagut de fer un esforç gros per no apunyegar la lluna maleïda, però no he pogut d’estar-me de llençar invectives a tort i a dret, de renegar amargament; ha faltat poc perquè em posés a plorar.
Sort que algú ha trucat a la porta, això m’ha ajudat a recompondre el gest. Era un altre treballador, que recordava haver vist en alguna ocasió, però ni sabia com es deia ni a què es dedicava exactament. Com li devia passar a ell respecte de mi. Feia poc que m’havien traslladat a aquell edifici i no coneixia gairebé ningú, com ningú no em coneixia a mi. Entre la despersonalització d’una oficina amb tanta gent, la distribució dels llocs de treball –una taula, amb l’inevitable ordinador, teclat i impressora, i una cadira giratòria, amb braços- la separació entre cadascun d’aquests llocs i els del seu voltant, amb una mampara de separació, i la constant mobilitat dels treballadors i treballadores (sempre he pensat que tot això no és fortuït : l’empresari no vol que intimem) no permetia gaires confiances.
M’he assegut a la meva cadira, tot sabent que avui no em trauria la feina del damunt. Aquella muntanya de paperassa no disminuiria, ans el contrari, encara augmentaria. Però no podia desentendre-me’n pas; havia de fer veure que em concentrava en la feina, moure molts papers. I, mentrestant, no em treia del cap (¿era el meu o no era el meu, aquell cap? ja començava a dubtar-ho) el que m’havia passat. O no m’havia passat...potser tot això no era res més que un malson.
Aquesta nova idea, que podia esbandir el misteri, m’ha suggestionat per un moment. És clar ! Devia estar somiant, i tot allò passaria a l’oblit quan em despertés, com tots dels somnis. M’he pessigat, m’he punxat, quasi m’he cremat amb el cigarret -ho he deixat córrer quan he sentit l’escalfor de la punta encesa- però els resultats no han estat gens satisfactoris. Sentia el dolor amb tota certesa. He procurat mirar per la finestra del despatx, tot i que em cau una mica lluny, i he vist el carrer com sempre, ple d’autos, de tramvies, de gent atrafegada, de fum i del soroll que esmorteïa el vidre. M’ha agafat mal de cap i de sobte he sentit basques. Malgrat el mareig he seguit treballant, sense rumiar més en tot allò. No volia ni pensar en prendre’m res de la farmaciola: hauria d’haver entrat al lavabo, i no volia tornar a veure’m.
A l’hora de dinar he anat a comprar un sandvitx d’aquells de pollastre amb formatge, i me n’he anat a menjar-lo a una plaça enjardinada que hi ha prop d’allí.
Tot just entrar he vist un home, assegut en un banc del fons, que m’ha atret l’atenció. No us podria dir per què, però la seva figura em xuclava poderosament. Una força desconeguda m’impel·lia cap el banc ocupat per aquell individu estrany. Vull dir que les ordres no semblava donar-les jo, que l’impuls naixia d’algun altre lloc, no del meu cap.
Mentre m’hi atansava he anat veient-li més detalls. Estava amb un llibre a la mà, i anava vestit d’una faisó esportiva, en cos de camisa, sense corbata ni americana com anava jo. No semblava ser cap treballador en la seva estona per dinar.
A poc a poc, li he anat descobrint els trets de la cara, i em resultaven familiars, molt familiars. Quan finalment, he arribat al seu davant m’he adonat que també em mirava, fixament, i em somreia; no he sabut què dir, ni què fer.
-No em coneixes?- m’ha interpel·lat, amb una veu que també m’era coneguda.
-Qui és vostè?- li he preguntat, i m’ha sorprès que la meva veu em resultés estranya, rogallosa i més greu.
-Jo sóc tu- m’ha dit, tot ampliant el seu somriure, que ara semblava més enigmàtic.
I aleshores, en aquell moment me n’he adonat: és clar que aquella cara em resultava familiar! Era la meva!! He sentit coragre, la boca seca i el mareig m’ha tornat. Però encara he tingut prou forces per dir-li
-Qui sóc jo, doncs?- i ell, que semblava que tingués la resposta preparada m’ha dit
-No ho saps, encara? Tu ets jo-.
No sabia què dir, ni què pensar. Només m’han vingut ganes de plorar, les llàgrimes lluitaven per eixir dels ulls, però les he frenades, com sempre, més que mai, no volia demostrar cap feblesa davant d’aquell individu que seia amb les cames creuades, còmodament indolent, mentre jo era al seu davant palplantat com un estaquirot; tot d’una m’he sentit ridícul. Volia dir-li quelcom agressiu, contundent, però bona part de les meves minvades forces les esmerçava en aguantar-me els plors, i no me’n restaven gaires.
Tot i així dec haver-li dit alguna cosa, perquè ha tornat a la càrrega:
-Que no pot ser? Ja ho crec, que sí. T’ho demostraré
Aleshores les llàgrimes han esbotzat el meu control i he començat a cridar:
-No m’ha de demostrar res, vostè! Jo sé perfectament qui sóc. Me’n recordo de tot el que tinc, de tot el he fet: la meva dona, recordo clarament el dia que ens vam casar, la meva filla, també recordo el dia que va néixer, i els meus germans, i...la feina, i...
-Ah! La memòria, -m’ha tallat-, això és el que tens, però ja la vas perdent, de mica en mica va passant a mi, fins que no te’n quedarà. Però no t’amoïnis, home, que no n’hi ha per a tant, no hi perdràs gran cosa
-Això no és veritat!- li he amollat, amb un fil de veu, perquè en el fons sabia que allò era cert, incontestable: feia temps que perdia la memòria, cada cop més i més de pressa. Fins i tot havia anat a la consulta d’una psicòloga, que no l’hi donava gaire importància.
M’he posat a córrer, sense saber cap on anava; només volia fugir, allunyar-me d’aquell lladre de personalitats. La memòria era tot el que tenia, els records conformaven el meu jo, i per això no podia permetre que m’ho prengués. Els meus records de vegades em provocaven tristesa, és veritat, però eren meus, i no els volia perdre. Ara que ja era massa tard per a canviar el curs de la meva vida, no deixaria que aquell súcube m’arrabassés la meva infància, la meva joventut, els meus ideals, els meus sentiments, els moments dolços i els amargs; tot això ja havia passat, però ho servava dintre meu, ara me n’adonava, com un tresor que m’ajudava a passar els dies grisos de la meva existència.
A poc a poc m’he anat calmant, però ara el meu determini era clar: calia impedir, fos com fos, que em quedés diluït en el no res, perquè així em semblava que quedaria: dissolt. Caminant mig d’esma, he sentit els clàxons i els crits dels automobilistes que m’esbroncaven, car passava pel mig dels carrers, sense fixar-me en els semàfors ni en la circulació rodada.
Després de molt caminar he arribat al pont que travessa les vies del tren, i m’he adonat que havia anat molt lluny. Els trens m’han fet recordar el meu avi: l’he vist amb les seves ulleres de cul de got, amb la seva granota de color de gos com fuig, rabassut i manefla, rialler i entranyable. Quan li preguntava perquè li agradaven tant els trens em deia que servien per anar i venir, per fugir i tornar, potser rememorant el dia que va arribar en un d’aquells fòtils.
Sempre em deia . Un dia un d’aquells trens el va ajudar a fugir cap a l’indret d’on neixen totes les coses, com solia dir.
Necessitava de qualque sistema per evitar que em seguissin soscavant les meves arrels, els meus records, la meva memòria, la meva personalitat. I l’he trobat. He recordat una pel·lícula on un capellà assoleix d’arrencar el dimoni d’un infant, i, notant que és dintre seu, es llença per una finestra a fi d’evitar que torni a entrar en el cos del nen.
En el meu cas era a l’inrevés, havia d’aconseguir que no sortís de dins meu allò que jo volia resguardar, protegir, havia d’intentar que es quedés amb mi. Però la solució podia ser la mateixa. ¿Com podria prendre’m la memòria aquell individu que deia ser jo -però no l’era, només en tenia l’aparença, l’embolcall- si la prenia amb mi lluny del seu abast? El tren ho podia fer, ho faria. També a mi em serviria per fugir.
Per les vies que anaven cap al nord he vist que venia un tren, a tot drap. Un Talgo, m’ha semblat que era, però tant li feia, qualsevol m’anava bé.
I, després de passar les cames per sobre de la barana, he saltat.

La sensació de la caiguda l’ha despertat violentament.
I s’ha alegrat que tot plegat només fos un malson. Li han vingut unes ganes boges de cridar, alleujat.
I s’ha llevat, per anar al lavabo a orinar.
Tot just ha encès el llum, ha bramat esfereït: la cara que hi havia al mirall ... NO TENIA RES A VEURE AMB LA SEVA!
Argentviu