Diàleg de Déus

Un relat de: argentviu
DIÀLEG de DÉUS

Zeus està assegut, mig ajagut, amb posat indolent i una mica fastiguejat. Sap que li toca exhortació de l’esposa, molesta per una altra de les seves aventures.
- Missenyor - li adverteix una de les plèiades, que eren amb ell des que arribà a un tracte amb Posidó- la vostra esposa s’està atansant.

- Déu del meu cor, senyor meu, permeteu-me adreçar-vos uns mots -li digué Hera, tan bon punt va entrar.
- Au! Senyora! No calen tants protocols, al cap i a la fi sóc el vostre espòs.
- Això em creia, senyor del cel, però vós no ho recordeu sempre. Menyspreeu el vincle que ens uneix, i no feu honor al vostre pare, el bon Déu Cronos, tan recte, tan gentil.
- No esmenteu mon pare, esposa meva, recordeu que el vaig vèncer precisament perquè em reptava massa.
- Primer fou Mnemòsine, més tard Danae, fins i tot mortals com Europa, després Leda. I ara l’oracle m’adverteix que torneu a galantejar amb una altra mortal, Alcmena.
- M’avorriu, Hera. Què voleu de mi? No teniu tot el que una reina pot desitjar? Fins i tot els servents més joves i ben plantats.
- No us tinc a vós, senyor! És demanar massa que sigueu espòs meu per a tot? Les alegries i les tristeses, i les tribulacions del regnat.
- Hauríeu de remerciar la paciència que tinc amb vós! – La veu de Zeus tronà al cel de l’Olimp- Sou la meva esposa, però no podeu pretendre que reprimeixi els meus instints! – Ben aviat sortiren llamps dels seus dits.
- Ai! Senyor! –l’interpelà Hera, veritablement esfereïda- Volgueu no desfermar la vostra ira! M’esporugueixen les tempestes!
- Tempesta? Hauríeu d’aprendre la llengua, benvolguda senyora, això no és cap tempesta, només n’és l’anunci. D’això se’n diu un cel rúfol.
- Em pensava que aital paraula era pròpia dels oracles, senyor.
- Doncs ja veieu que no, al·lota descreguda. És llenguatge dels Déus!
- Doncs a mi em sona pedant, què voleu que us digui. O pitjor encara, esnob.
- Ho veieu? - La veu de Zeus tronà més fort encara, i dels seus ulls en sortien guspires com del cràter d’un volcà – Com creieu que em sento al vostre costat? M’esteu sotjant sempre, teniu multitud de sicofantes i fementits a la cort, no puc fer ni un pas buscant descendents que fugin de l’endogàmia, fixeu-vos en els fills que m’heu donat: Ares, buscant sempre brega, Hebe que només es preocupa del seu aspecte de noieta núbil, Eris que gaudeix veient-nos barallanr-nos i Ilítia que només vol que neixin els infants sense preocupar-se d’alimentar-los, per no parlar d’Hefest, un pobre contrafet. En canvi mireu Hèracles, hereu de la meva força, que ha alliberat als humans de tants destrets, com hidres, bous i lleons, fins i tot aconseguí les pomes de les hespèrides. Mireu en Perseu, hereu de la meva valentia, destructor de la Medusa i alliberador de la bella Andròmeda, i fixa’t en Hermes, hereu de la meva saviesa. Tots aquells fills i els altres no haguessin estat possibles amb vós, o no recordeu que som germans?
- Maleït siga, com preteneu enganyar-me amb aquest vulgar sofisma senyor? Els nostres avantpassats sabien prou bé què es feien casant-nos! Àdhuc el vostre pare, Cronos, va entendre que necessitàveu algú que us controlés. Hom diu que sou un cràpula envanit, un busca-raons que fereix qui té al costat a gratcient!
- I tu una marfanta, una bagassa indigne d’un Déu i rei. Però no te les prometràs felices, t’ho juro que no et salvarà ni el sursumcorda! No em bescantareu més, tu i aquell fill teu esguerrat Hefest! Et penses que no sé que conspireu a la meva esquena?
- Calla, monstre del diable! Ja estic cansada que m’estomaquis! Les teves gleves m’han fet perdre la bellesa i la joventut!
- Bellesa! No em fotis riure que se m’obre el tall! Si t’hagués estovat amb la mateixa ràbia que tu fas servir ja no cantaries ni gall ni gallina! Abans que te m’encolomessin vivia en l’ataràxia més completa, en la felicitat total. I tu no has estat mai bella, sinó una bruixa. Qualsevol d’aquelles dones valien molt més que tu, eren més boniques i més dòcils. Elles tenen mamelletes amb elixir per als meus hereus i nèctar per a mi, tu tens dues bosses seques i arrugades; elles tenen malucs rodons i pell suau, tu tens un cul com una tremuja i escates de congre. I no m’emprenyen amb cap gelosia! Només procuren satisfer-me! Ho entens barjaula?
- Tu, gran déu de l’Olimp! Quin exemple creus que dónes! Depravat dels pebrots! Si ja no t’aguantes els pets i encara corres darrera de totes les jovenetes, que et creus que li fas gràcia a l’Afrodita? Si li fas angúnia!
- Tu què saps marcolfa dels collons! No és tan jove com aparenta! Però ja veurà, la castigaré! La faré casar amb aquell fill teu invàlid i lleig, com també castigaré Prometeu, a qui vas ajudar a robar-me el foc per donar-lo als homes.

Nigul geperut, va net i du brut. I el cel rúfol es tornà tempestuós, i caigué una pluja furiosa, acompanyada d’uns trons i uns llamps que feien feredat. La terra s’inundà. Empassant-se el foc de Prometeu i la bellesa d’Afrodita. Tots els herois, tots els mites, fins i tot tots els déus s’esvaniren, engolits pel Diluvi Universal. Només se salvà Noé i la seva família, i totes les bèsties que carregava l’Arca. Tots fills amatents i temorencs de Jahvé.
argentviu

Comentaris

  • A l'Olimp[Ofensiu]
    Prou bé | 07-10-2022

    Els temps s'han endut el record dels éssers mitològics.
    Ja no llegim com abans històries dels habitants de l'Olimp. És d'agrair un relat que en un foli els fa aparèixer gairebé tots. Tots tan necessaris per posar llum a la foscor dels nostres dies!
    Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: