El depravat del metro

Un relat de: argentviu
EL DEPRAVAT DEL METRO

En aquella hora el metro anava ple de gom a gom. La gent s'atapeïa forçada pels que anaven entrant. La gran massa humana es balancejava cap endavant quan el comboi entrava en una estació, i cap enrera quan arrencava. S'havia d'aguantar el qui tenies al davant i al darrera, i també als costats. Si tenies sort feien olor de colònia fresca, si no, feien pudor de suat o desprenien un perfum embafador.
Ell pensava que havia tingut sort, aquell dia: tenia una dona morena al davant, i feia una lleugera flaire perfumada. Va notar, divertit, que tenia la seva pelvis encaixonada just entre les natges de la dona. Tot va ser venir-li al cap aquest pensament que notà que començava a trempar. Avergonyit per aquesta descoberta va intentar moure's a fi de desencaixonar el seu membre erecte, però va ser en va, estava empresonat a l'Orient per un home gras i baixet, que només feia que mirar-lo, com si endevinés els seus pensaments; a l'Occident per un noi amb cua de cavall i arracades, i a la reraguarda no ho sabia ben bé, però li semblava recordar haver vist un aprenent de yuppi amb els polsos afaitats. Així, doncs, va parar de remenar-se, conscient, de cop i volta, que potser la dona que l'empresonava es creuria que ho feia a gratcient; això li va proporcionar un considerable augment de volum del seu penis. Ara ja sentia una tibantor tan forta que estava segur que la dona per força ho havia de notar, i encara faltava una altra estació perquè el vehicle es buidés una mica. Fou llavors que li semblà notar que el cul del davant havia iniciat un lleuger moviment vertical, és a dir, com si li estigués passejant la regatera amunt i avall. La sola idea que això pogués ser veritat va excitar-lo encara més, i ja començava a amoïnar-se pensant com dissimularia la seva trempera en buidar-se el metro, quan va sentir un altre moviment dels glutis femenins que tenia al davant, ara era circular! No donava crèdit als seus sentits, això només passa a les pel·lícules, va pensar. Però un acostament atrevit (ara ja comprimint el seu cos al de la morena) va cerciorar-lo que era veritat. El moviment, sinuós, incitador, seguia. Divertit, va seguir els moviments circulars, com si ballessin plegats una lambada, però situats com si fos una conga.












Aleshores, després de la sotragada corresponent, el metro s'aturà i començà a buidar-se. La dona morena seguí el remolí de gent que desembarcava i ell no va saber què fer durant un instant: el va decidir una llambregada que li llançà la morena quan travessava la porta del vehicle. El dubte li havia fet perdre el temps suficient perquè el conductor tanqués les portes novament i l'enxampés justament al mig del llindar, amb les mans tapant-se les vergonyes excitades. Va aconseguir deseixir-se de la premsa de les portes (de fet l'esgarip d'una vella encorbada havia alertat prou al porter invisible perquè les tornés a obrir). De seguida va buscar amb ànsia el motiu de les seves trifulgues, i la va veure tot just girar pel túnel de la dreta, altre cop amb un llambrec cap enrera, com per encoratjar-lo. Sense pensar-s'hi més, la va seguir decidit.
I la continuà seguint-la per l'ampla avinguda, travessant-la pel pas de vianants - on va haver de fer temps mirant un aparador perquè el semàfor estava vermell- fins un portal gran, d'aquells típics de l'Eixample. Aleshores s'adonà de la ximpleria que estava fent. Era ja gairebé l'hora d'entrar a treballar i estava molt lluny de l'oficina, de fet sis parades de metro lluny, i aquella dona podia tombar-se en qualsevol moment aturant-lo amb un gest adust i tallant, tot demanant-li perquè la seguia. Allò era una follia, va pensar, i en aquell moment ho va veure força diferent: tot plegat una mala jugada de la seva imaginació, com tantes vegades.
Però n'hi va haver prou amb una nova mirada d’aquella dona perquè la il·lusió (perquè era això: la il·lusió de viure una aventura de veritat, en viu, d’aquelles que només havia llegit a les novel·les) tornés a remuntar-se fins als límits pertorbadors d'abans. Decidit, enfilà cap el portal per on havia entrat l'objecte del seu desig - se'n podia dir d'una altra manera?. Quan entrà al portal, que era força fosc, va haver d'orientar-se pel so de les trepitjades de les sabates d'ella per saber que seguia pujant. Quan va deduir, per la quantitat petjades, que havia arribat al segon pis, el trepig va cessar, i va suposar que ella havia arribat al seu destí. En arribar al pis on havia sentit les passes per últim cop van tornar-li tots els dubtes d'abans. Se sentia ridícul, en una casa desconeguda, gairebé a les fosques, sense saber què fer. Però el cor li va fer un salt en observar la foscor més negra d'una porta oberta, per on va semblar-li que s'esmunyia una persona. I hi va entrar sense pensar-s'ho; aquestes coses, si es pensen gaire no es fan.
Era en una estança que podria ser un rebedor, per la tossa dels mobles, que intuïa més que no pas veia. Va seguir passadís enllà i arribà en el que devia ser el menjador. Allà, dreta, hi havia la figura de la dona, que s'estava quieta, com si el mirés: de fet, amb la poca llum que hi havia, no li veia els ulls, ni tampoc la cara, que només era una taca blanquinosa. Però la seva quietud no durà gaire: va començar a moure's d'una manera estranya, que, al principi ell no sabé a què atribuir. Però ben aviat se'n va adonar: s'estava despullant! s'estava desprenent de les seves peces de roba amb tanta rapidesa que abans que ell se n'adonés ja era nua del tot, o això era el que ell intuïa. Però aleshores va veure que es treia les dues últimes peces: els sostenidors, i, per fi, ara sí amb tanta lentitud que semblava fet en càmera lenta, les calces. En aquest moment ell va reaccionar i va desprendre's de la seva roba amb rapidesa, a grans estrebades. I s'acostà a la dona a poc a poc. Va distingir clarament el color més pàl·lid dels espais que havien encobert les dues últimes peces, però enmig de la pal·lidesa dels malucs hi havia el pubis, on hi destacava una gran taca negra, el mont de Venus més frondós que mai hagués vist.
Va agenollar-se davant d'aquell parrús tant esplèndid, com si l'adorés, i hi acostà la cara. Va tornar a sentir aquella flaire tan especial del metro, però ara barrejada amb sentors de sexe, i, engrapant-la amb una mà a cada anca, va ensorrar-hi el nas i la boca, amb la llengua buscant-li els llavis prometedors, amagats dintre d'aquella espessa selva pubiana. Va notar que les mans d'ella li agafaven el cap, ajudant-lo en la seva recerca delitosa. Va passejar les seves mans per les cuixes i va sentir al contacte amb els dits una pell fina com la porcellana, suau com la seda. Finalment la llengua va trobar l'avenc de la vida, la clivella de la felicitat, i s'hi va endinsar amb passió.
Com més furgava el tall més ben guardat, més es contorsionava ella, deixant escapar gemecs ofegats, i ben aviat va notar les primeres contraccions del seu pubis, contraccions que li van augmentar, encara, la seva excitació. De sobte va tenir la certesa que no podria controlar-se quan li arribés l'orgasme, i tan sobtat com aquest pensament li va venir el desig irrefrenable de penetrar-la, de muntar-la, de sotmetre-la. I, tot dreçant-se, va girar el cos de la dona, agafant-la pel malucs; ella no si va resistir gens. Aleshores, separant les anques, va clavar-li l'instrument, ara ja pletòric de luxúria, fins dintre de tot, i quan ja la tenia muntada i empalada, li va buscar els dos pits, que va engrapar amb força. Eren dues mamelletes que li cabien a les mans, però les notava dures i dreçades, plenes. I va ser en aquesta postura que va consumar la cardada, amb unes sotragades violentes, fins que va notar que li arribava l'orgasme, i que a ella les contraccions ja la dominaven; llavors va parar un moment, amb la verga clavada a fons: només va ser un instant de delit embogit, de tremolors, esbufecs i gemecs. I després la gran baixada, els orgasmes van esclatar alhora, emportant-se'ls al paradís amb un remolí.
No es van separar fins que no els quedava ni una gota per vessar. Ell va seure en un sofà que hi havia al costat del que havien utilitzat per lliurar-se a la passió, i, assegut com estava, entresuat, va desitjar fumar-se un cigarret, però no sabia on era l'americana, que és on tenia el tabac. Va somriure per ell mateix, pensant com ho explicaria als amics, però sabia que no el creurien, això que li acabava de passar no era creïble, ell mateix no s'ho acabava de creure. Sentia com ella es rentava al videt de la cambra de bany (de fet ho suposava pels sorolls que se sentien), i aleshores va recordar que no sabia com se deia: de fet no sabia res d'ella. Més ben dit, ara que hi pensava, ni tan sols li havia vist bé la cara, només havien estat llambrecs fugaços els que li havia adreçat. Per un moment va desitjar veure-li la cara, saber si era una bellesa o més lletja que un pecat; saber com es deia, què feia, en fi, saber qui era. Però es va aturar sense haver començat a moure's: era millor així, sense saber-ne res. D'aquesta manera no hi hauria compromisos. No volia començar una relació d’aquest tipus, per molt bé que s'ho hagués passat, no volia embolics. Alguna vegada havia imaginat una situació semblant (però no pas tan fantàstica, ni de bon tros: era ben bé veritat que la realitat sempre supera la ficció) i sempre havia tingut una mica de por creient que la mossa podia dur-li complicacions, com fer-li xantatge o alguna cosa per l’estil. Si cadascú d'ells no sabia qui era de l’altre, no n'hi havia cap possibilitat, ni cap mena de compromís. Va somriure per dins, com per a si mateix - això ho feia sovint – veient-se a si mateix com un calculador.
Ben aviat ella va sortir de la cambra de bany, va vestir-se i, després d’adreçar-li una última mirada (ell va haver de suposar-ho, car la penombra no permetia distingir gaire bé les coses a la distància que era ella) va enfilar el passadís, camí de la porta. Aleshores li va venir un altre cop el desig de cridar-la, de parlar-li: ara va recordar que no li coneixia ni el to de veu, no havien encreuat ni una paraula! Però una altra vegada la prudència el va deturar. Aleshores va pensar que millor seria que comencés a vestir-se, no fos cas que quedés tancat en un pis que no sabia de qui era, ni com era, de fet.
Després de posar-se els calçotets, la camisa, els pantalons i l'americana (els mitjons no se'ls havia tret, com va adonar-se ara) i les sabates, va seguir el mateix camí que la morena, per on ell també havia entrat una estona abans - cinc minuts? deu? un quart? una eternitat, la que separa el món real de la ficció. Quan ja havia eixit a l'escala va aturar-se un moment per escoltar les trepitjades d'ella, però va ser en va, no se sentia res, tot era silenci envoltat de les remors normals d'una escala de pisos amb gent que hi vivia: sorolls de cuina, una dona que, molt amunt, cridava, una criatura que plorava. Mentre baixava les escales va començar a sentir un neguit estrany: ara no veia de la mateixa manera que abans el fet de conèixer una mica millor la dona que acabava de posseir (va sorprendre’s d’ell mateix en pensar en aquest verb: feia ferum de novel·la antiquada, de temps remots; en definitiva, qui havia posseït a qui?). A poc a poc, aquell neguit inicial es tornà desfici i començà a entrellucar que se'n penediria. Això el féu acabar de baixar les escales a tota velocitat, amb gran risc de caure enmig d'aquella semiobscuritat.
Quan va arribar al vestíbul va sortir al carrer d'un salt i va mirar a dreta i esquerra: no va la veure enlloc. Llavors el desfici va convertir-se en turment, i la intuïció en certesa. Havia de decidir-se aviat i va escollir la vorera de l'esquerra. Va córrer tant com va poder, fins el següent xamfrà, però tampoc no la va veure; aleshores retrocedí fins a l'altre extrem de la voravia, tot passant per davant de la porta de l'escala on havia tingut l'aventura de la seva vida. En arribar a l'altre xamfrà tampoc no la va veure per enlloc. Anguniejat va pensar quin camí devia haver agafat: podia haver creuat l'avinguda del davant, o pitjor encara, podia haver agafat un taxi que passés en aquell moment pel davant del portal.
Tota la recerca fou debades. I va començar a investigar, en dies successius la gent de l'escala. Pis per pis va anar preguntant per la dona que ara ja no el deixava dormir. Una dona de la qual no sabia el nom, ni el timbre de veu, ni el color dels ulls, ni el gust dels llavis.
Al replà on recordava haver pujat (comptava els esglaons, un cop i un altre) va barallar-se amb la veïna de la porta de l'esquerra, on va entrar aquell matí. Va voler veure per dins l'habitatge amb llum, si us plau per força, causant un gran enrenou. La dona va acabar per trucar a la policia, que se'l va endur emmanillat.
____________________________________________________


'''''''''''''''''''?????????????
























El vagó frena bruscament, i tot els passatgers s’apinyen i es desplacen cap endavant; tothom intenta frenar la inèrcia com pot. Excepte un, que sembla adherit, com la llufa del dia dels Innocents, a una passatgera morena. Va esparracat i duu els cabells esbullats. Els habituals el coneixen prou. La morena, que no és habitual, es gira i el mira amb fàstic, abans d’apartar-se’n, mentre els seus llavis dibuixen una paraula: < depravat >.
Argentviu

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de argentviu

argentviu

6 Relats

1 Comentaris

1357 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00