Dues ànimes

DUES ÀNIMES

-Tu saps per què ens estem barallant constantment?
-Perquè som dues cares de la matexa moneda.
-Ja comencem! Que no veus que això és un contrasentit?
-No, no ho és. Som un reflex de la vida. Servim al Joan, oi? Doncs ell necessita equilibri. Nosaltres l’hi proporcionem.
-Si d’això en dius equilibri, no m’estranya que ens passem el dia discutint. I una altra cosa, no servim al Joan, som ell.
-Bé, entenc què vols dir, però ell és molt més. Nosaltres som el centre de comandament, res més.
-I res menys. Què creus que fa que una persona ho sigui? Què els diferencia dels animals? Tot és aquí dalt, i tu i jo en tenim la màxima responsabilitat. Ara bé, de vegades crec que quan et fa cas a tu no es diferencia gaire dels animals.
-No és que em faci cas, no ho has entès mai. Simplement és quan se sent ell mateix, quan és més autèntic. Jo només procuro que no se senti culpable de deixar-se seduir per les emocions, de seguir els sentiments, les inclinacions naturals. Per això, per sentir-se culpable, ja et té a tu.
-Eufemismes! No parlis de seduir ni d’emocions; en realitat es tracta de deixar-se arrossegar per les passions, per les temptacions, per qualsevol caprici, sense tenir en compte segles d’ensenyament, d’experiència.
-Sí, això vol dir que tu representes el seny i jo la rauxa, oi? I quan creus que ell és més autèntic? Quan es deixa dominar pel seny? O quan segueix les emocions? Què és una persona sense afecte? En què es tornaria sense aquesta inclinació a protegir, a acariciar, a abraçar? Què faria sense d’altres persones a qui estimar? A què dedicaria el seu temps? A acumular riqueses? Que no veus que sense tot això es convertiria en una màquina?
-No, el que jo veig és que tot això l’inclina a l’animalitat, i que tot allò que el diferencia de les bèsties és justament el que li proporciono jo: el seny, l’ordre, el control de les emocions, la sensatesa. Tocar de peus a terra, com en diuen ells. Per exemple aquesta obsessió que té de tornar a trobar-se la seva dona. Tu li’n dónes ales, quina bojeria! I així ens trobem ara. Per què no li aconselles que truqui una ambulància?
-No em faria cas. Digues-li tu, aquest és el teu paper.
-Ja ho he fet, i no ha servit de res. No m’escolta.
-Ho veus? Ja t’ho he dit, ell és molt més que la suma de tu i jo. Porten inscrits al seu ADN instints difícils de reconèixer, impossibles de combatre.
-No notes un ofec? Fa estona que noto que em falta l’aire.
-Sí, esclar. Recorda que la sang transporta l’oxígen, i ja n’ha perdut molta. És lògic que comencem a notar la falta d’aquest oxígen, i aviat començaran els marejos.
-Ara tornarem a estar d’acord, tu i jo, oi? Com al principi. Potser ens hauríem d’haver esforçat més, i ara no ens trobaríem en aquest mal pas.
-No et pensis, això té a veure amb una d’aquelles coses irracionals, les que no segueixen els teus patrons de conducte: l’amor.
-Bé, potser tens raó. I què serà ara de nosaltres?
-De tu i de mi? El no res més absolut, sense ell amb vida no tenim cap sentit. No podem ser, existir. Ell, en canvi, espero que segueixi en alguna altra dimensió.
-I que la trobi a ella, que aquesta fugida serveixi almenys per alguna cosa.
-Servirà, i no d’alguna cosa; per tot, si t’ho mires des dels seus ulls. I jo no ho qualificaria com una fugida. Més aviat ho veig com una aventura, a la recerca d’un tresor, el seu tresor, de la llum. Al capdavall, la primera obligació que té cada persona és amb ell mateix, i perseguir els somnis forma part dels drets de la persona.
-Bé, potser que ens acomiadem.
-Sí, aviat no ens podrem comunicar. Fins sempre…germà.
-Fins sempre.