Les magdalenes

Un relat de: argentviu
LES MAGDALENES

L’inspector Hèctor Salgado és un policia desconfiat, com tots els polis, tenaç i força depressiu, des que la Ruth, la seva dona, desaparegué sense deixar rastre. Té un amic que li parla sovint d’una amiga que l’hi explica meravelles d’unes magdalenes que compra en una fleca del seu poble, Sant Quirze. Es veu que –segons l’amic- aquestes magdalenes tenen un èxit espaterrant, tant que els propietaris del fornet han decidit obrir sucursals, perquè davant de la seva botiga es formen unes cues impressionants. La parella que ha creat aquestes petites meravelles –un noi i una noia força joves- han anat deixant d’enfornar d’altres productes, perquè no tenen temps ni espai per a totes les pastes.
Ahir l’amic li va explicar al Salgado que havia tastat les magdalenes. L’hi va dir que va tenir una reacció ben estranya: l’hi va parlar de cants al bell mig del carrer, de ballar amb d’altres clients, de persecucions de les mosses del poble amb l’ànim d’aixecar-los les faldilles, de filigranes amb una bicicleta –que ni tan sols era seva- i de mil coses més. En definitiva que, efectivament, les magdalenes eren veritablement miraculoses. A més, segons l’amic, començava a córrer la brama que eren molt afrodisíaques. Es veu que parelles grans, ja totalment desnonades per al sexe, tornaven a fornicar cosa de no dir. I que les festes del jovent de la comarca no s’entenien ara sense un bon sac de magdalenes de Sant Quirze.
Tant i tant li va insistir l’amic, que l’Hèctor s’ha decidit a tastar ell mateix aquest dolç tan sospitós. Primer de tot ha investigat els permisos de la fleca, i les revisions periòdiques i reglamentàries de Sanitat. Tot en regla. Esclar que tots els documents anaven signats per un mateix inspector, un tal Oriol Bartomeu. I ha viatjat fins Sant Quirze. Un poblet encantador -com tots, pensa per a si mateix l’Inspector, amb el seu habitual pragmatisme- ple, això sí, de gent que parla fort, gairebé cridant. Però no estan enfadats, observa el Salgado, ni de bon tros. Ans el contrari, sovint intercalen sonores riallades entre frase i frase.
Quan per fi arriba al fornet ja hi ha cua, això que, preveient-ho, el poli hi ha anat ben d’hora.
Després de comprovar que a les lleixes de la fleca no hi ha pràcticament res més que pa –rodó i baguets- i magdalenes, n’ha comprat una bosseta.
Encuriosit, no ha pogut resistir la temptació de tastar-les de seguida, i s’ha assegut en un banc del passeig, una mena de rambla que sembla l’eix central de Sant Quirze.
I se’n posa una a la boca. Però abans, una olor intensa, un aroma dolç, una flaire punyent li ha arribat a les pituïtàries. I li han vingut imatges al cap que havia oblidat: la seva àvia somrient amb la boca esdentegada, la olor de la seva roba, de la casa. L’avi rient i cantant cançons antigues amb aquella veuarra profunda, gairebé ronca. I sobtadament, sense cap avís, se li omplen els ulls de llàgrimes. No recordava que l’hi hagués passat mai, des del naixement del seu fill Guillem. Finalment mossega la pasta misteriosa, i, en empassar-se el primer mos recorda una poma maleïda per a tota la humanitat.
(continuarà)
argentviu

Comentaris