Amor invàlid

Un relat de: Eloi Miró
- No! una altre vegada tu? ... vull que hem deixis en pau! Si et plau que tinc quaranta-tres anys com perquè hem vagin al darrera d’aquesta manera! No creus que ja no som adolescents?
Dites aquestes paraules va penjar el telèfon i va continuar escrivint a l’ordinador teclejant amb energia. es deia a si mateixa. Feia mesos que havia conegut aquell home d’ulls marrons i mirada penetrant despatxant a la floristeria de la seva mare. Simplement havien entaulat breus converses que s’havien tornat en una obsessió persecutòria, per part de l’home, iel qual “invadia” la seva intimitat. El que no entenia era com havia aconseguit el seu número de telèfon i la seva adreça. < segur que la mare li deu haver explicat amb pèls i senyals la meva vida> pensava tota preocupada < menys les meves cames, com sempre! Mai explica a la gent que té una filla discapacitada>, < la veritat és que té atractiu... però no pot ser, és impossible que puguem relacionar-nos com dues persones normals. Jo no crec en l’amor i a més si suma que no sóc normal: per tant a fregir espàrrecs...>.
Arribades les vuit del vespres ja estava cansada, i com que portava unes nits que havia dormit malament va decidir anar-se’n a descansar sense menjar res. La Núria era una dona madura, que no creia en l’amor i sempre s’havia considerat lletja i desastrosa en conjunt, fet que no ajudava a les seves dificultats físiques i psicològiques.
- Mare, hem pots passar les crosses? Les he deixat al costat de la llarg de foc...
- Com? Hi què hi fan allà? Ja saps que el metge et va dir que les havies de tenir a l’abast pel que fos. (deia la seva mare cridant des de l’altre punta de la casa) imaginat que es cala foc a casa i jo no hi sóc? A més ja soc una mica gran com per ajudar-te a fugir!
- Tu sempre tant optimista oi?
- Té, aquí les tens...
- Me’n vaig a dormir, un petó...
- Ja? Valguem Déu, però si no has menjat res!
- És igual no tinc gana... fins demà que descansis...
Com va poder va agafar les crosses i es va dirigir a la seva habitació. La seva mare encantada contemplava com intentava de caminar, però les deformades cames que la sostenien semblaven dues canyes molsudes apunt de trencar-se.
“ la Núria, quan tenia tres anys va patir una malaltia anomenada poliomielitis. Aquesta, va destruir l’articulació i va deformar la musculatura de les seves diminutes cames quan només tenia cinc anyets”.
A les set del matí, mentre les dues dones encara dormien, va sonar el timbre. La Roser, la mare de la Núria, intrigada es va posar el barnús, i despentinada arrossegava els peus mentre corria pel passadís directe a la porta. Una vegada allà la va obrir i en veure aquell home ben plantat li va dir:
- Hola... ens coneixem encant? ...
- Si senyora, soc en Roger, el que fa un parell de mesos venia regularment a la floristeria per a la renovació del meu jardí...
- Ai fill, no ho recordo...
- Vaig comprar unes roses de color groc amb ratlles taronges... hem va explicar que per vostè eren molt especials, me les va recomanar vostè... si no em falla al memòria hem va explicar que van ser les primeres roses que li va regalar el seu difunt marit.
- Ai si, pot ser... es que perdo una mic ala memòria sap... i doncs.. que vol alguna cosa?
- Si, que hi és al Núria?
- Si, està dormint... però passa passa, segur que estarà molt contenta de veure’t!
- Nena! Tens una visita... (va dir tot cridant)
- Vols res fill? ... una llimonada? ... una mica de llet amb galetes? ...
- No gràcies, ja he esmorzat a casa...
- Qui és? (va respondre la Núria enfadada perquè l’havien despertat)
- Un xicot molt guapu! (va respondre la mare)
- No! No! No!... nom hem diguis que és el Roger! ... no el vull veure ni en pintura!
Aquest en sentir això va mirar cap a terra amb decepció. Indignat va agafar les roses, les va posar sobre al taula del menjador i va pujar a tot drap escales amunt.
- La seva habitació és al fons a la dreta... (va dir la seva mare contenta i excitada davant el moviment que hi havia, una rialleta juganera es dibuixava sota el seu nassarró)
Ell després de ser a dalt va anar directe a la porta i va picar, ella no va respondre i va obrir la porta de bat a bat.
- Però que fas! .. trucaré a la policia... hem sents? Fora d’aquí!
Ell com un posseït es va tirar a sobre d’ella, la va agafar pels braços i li va fer un petó.
- T’estimo!
Indignada li va fumbre una bufetada que li deixà la marca de tot la ma.
- Però com t’atreveixes! ... poca vergonya! Si quasi no ens coneixem de res!
- Com de tota la vida...
Ella espantada i desesperada es va posar a plorar impotent davant aquella situació absurda. No entenia com havien arribat fins aquell punt. Ell com va poder li va explicar que la seva mare li havia comentat sobre la seva discapacitat, però li era totalment igual. .
- Mirat-ho com vulguis, però estic disposat a passar tota la meva vida al teu costat amb o sense discapacitat... des del primer moment que et vaig veure vaig notar com un vuit dins meu i més tard hem vaig adonar que només tu podies omplir-lo...
Ella plorant el mirava desconcertada i amb ràbia és mossegava el llavi superior.
- Però mirem, desgraciaràs la teva vida al meu costat... no puc quasi ni caminar!
- Estic segur que t’estimo i és amb això que el que vull és que comparteixis amb mi aquest dolor i junts tirar endavant...
Ella emocionada no es podia creure el que en tan poc temps havia passat, el que ella ja donava per impossible. I el que més la sorprenia era que li passés això amb quaranta-tres anys.

Comentaris

  • Bon relat[Ofensiu]
    Edgar Cotes i Argelich | 08-04-2013 | Valoració: 10

    Seguint el teu consell, comento algun relat i començo amb tu. M'ha encantat. Un autèntic cant a la vida, a l'optimisme... Felicitats!
    Ja ets als meus preferits!

  • Esperança[Ofensiu]
    chusteriana | 06-04-2013 | Valoració: 10

    Fresc, divertit, esperançador...
    Tot són elogis per a aquesta història tan amena i alliçonadora. S'ha lluitar pel que vols i s'ha de creure que pots (en aquest cas, enamorar quan menys ho esperes).
    Gràcies per aquest relat.

  • Gràcies[Ofensiu]
    Oke | 19-03-2013

    Salut Eloi,

    Vull donar-te les gràcies per l'estona que has estat al meu aparador. Gràcies també pels teus comentaris. T'engresco a seguir inventant històries. Intueixo una sensibilitat i una força que brama.

    Una de ferma!

  • Amor al cap i a la fi[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 14-03-2013 | Valoració: 10

    L'amor és l'amor, es miri com es miri. És irracional, per sort. Ja vindrà el pas del temps. Aquest és un tema que s'ha de parlar amb normalitat. Hi ha amors amb invàlids que van molt bé i d'altres no tant. Evidentment que hi ha dificultats. Només un petit consell d'un cec: el minusvàlid ha de fer la seva vida tant com pugui. Tothom ho agrairà i facilitarà la convivència. Amor i convivència també van junts. Ah, i si la protagonista ha conegut l'amor als 43 anys, sàpigues que jo m'he casat fa sis mesos, amb 52 anys. Per tant, endavant amb l'amor, a l'edat que sigui i amb les condicions que siguin! Una abraçada.

    Aleix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: