Amiga meva, deixa'm volar per mi mateixa...

Ma mare sempre me deia que no jugués amb ella, però d'una forma que no me'n adonés.
Des de que obria els ulls, fins que m'adormia, ella estava allà amb jo. No me deixava en cap moment.
M'acompanyava per allà on anés, amb aquells tacons que ressonaven en el buit del carrer.
Els dies quasi sempre eren grisos, supós que era el temps, o tal vegada només el meu temps. Silenci. Obscuritat.
No sortia de el que ara era el meu món, la meva habitació, on ella es quedava mirant-me, asseguda a la meva cadira de l'escriptori.
No podia apartar la meva mirada de la seva, ni volent, era una mirada profunda, amb força. Sempre duia els ulls pintats de negre, que contrastaven amb el seu rostre blanc i apagat.
Aquells ulls, que em feien tanta por, que es clavaven a les meves pupil·les sense deixar-me moure.
Quant m'agradaria poder desfer-me d'aquell vestit fosc que portava ella, d'aquells profunds ulls i d'aquells tacons que em molestaven tant.
Em feia plorar, em deia coses desagradables sobre els meus amics i la meva família, em feia sentir sola, i jo molts de cops quant no aguantava més, li cridava que se'n anés, que ja no la volia amb mi, que no em digués coses dolentes de les persones a qui estimava.

Ella es quedava callada en aquell moment, però cada cop s'anava ficant més dintre meu.
Aquells ulls que no deixaven de mirar-me, aquells tacons que em seguien anés on anés.
Aquell vestit llarg fins els peus, i aquell pel negre com el carbó, recollit amb un monyo.
Com odiava la seva presència!
Com odiava tot el que la caracteritzava, la seva olor, el fred que transmetia...
Jo volia vèncer-la, només em deixava tranquil·la quant travessava la porta que em duia a l'escola, però cada cop que sortia i els meus amics se'n anaven sense mi, ella apareixia de darrera de qualsevol cosa, fins que vaig comprendre que ella tenia raó.
Em vaig rendir als seus peus i vaig dir-li que fes amb mi el que volgués.

Des de aquell dia es va convertir amb la meva millor amiga, parlava amb ella, de coses entranyes, però amb lògica.
Ja no em feia por la seva mirada, perquè la meva es va convertir idèntica a la seva, volia ser tan llesta com ella, i transmetre aquella fredor als demés.

Després de mesos de conviure amb ella, un dia va decidir que havia de seguir el meu camí per mi mateixa, sent jo, perquè ella m' estava alterant la personalitat, no em deixava ser la persona que era abans, tan feliç, amb tanta vida, que se'n van anar aquestes característiques sense adonar-me'n, de dintre la meva ànima. Sense saber ni el seu nom, va partir, dient-me adéu, però em va dir amb veu suau, quasi sense sentir-la, que no seria el darrer cop que veuria la seva cara, que no era un adéu, si no un fins després, que sempre tendria el seu afecte quant em sentis sola, i que en ella podria trobar per sempre una amiga, aquella que em feia plorar i em feia sentir buida, que feia que els dies foren grisos, però que no em va deixar en aquells moments en que em sentia sola.

Em vaig adormir pensant perquè mai em va dir el seu nom, tal vegada no li agradava i així, sense voler, vaig tancar els ulls, esperant un dia més, el primer dia després de estar amb ella.

El sol era radiant, les papallones visitaven les flors del balcó, la meva cara tenia un color especial, em van trucar les meves amigues per anar a fer una volta i em preguntaren si ja em sentia millor.
Ma mare em va donar un petó just al baixar les escales. Tot havia canviat.
I mentre aquella rialla amagada des de feia molt, tornava a néixer, vaig descobrir que la que havia estat la meva millor amiga em va fer madurar, veure el que tenia al meu costat, lluitar per ser jo mateixa.

Me'n recordava de la seva fredor i d'aquells ulls tan especials. Li vaig escriure una carta que tal vegada mai llegirà, escrivia només per dir-li que gràcies a ella he descobert alguna cosa mes dintre meu...que tots tenim una època en que estam sols, i abans de desesperar-nos i de tirar-ho tot per la borda, hem de aconseguir sortir-ne, per molt grisos que siguin els nostres dies, per molt que plorem en veure els seus ulls clavant-se dins les nostres pupil·les...

Estimada Soledat...

El meu primer dia sense tu ha estat ple de llum i alegria...