Records d'un Nadal

Un relat de: NdEada

Només em vaig seure i vaig mirar cap a finestra, feia dos anys que aquell mateix dia, feia el mateix temps a l'exterior.
Vaig estendre les mans per encalentir-les a la gran xemeneia que decorava el nostre gran i acollidor saló.
Allà descansava l'arbre de Nadal, amb les decoracions que la petita Aina, que no feia molt havia complert els 2 anyets, havia posat amb l'ajuda del seu pare feia unes setmanes.
Amb quina il·lusió col·locava les bolles de colors brillants, i quina cara va posar quant el seu pare la va aixecar amunt, ben amunt per a que arribés a dalt de l'arbre i pogués col·locar l'estel.
Vaig tornar la vista a la finestra, es veien les gotes de pluja caient, com si Déu s'hagués enfadat aquell dia, i amb el somriure de la meva preciosa Aina de fons, vaig començar a recordar amb imatges i soroll dins el meu cap, aquell 5 de gener de feia quatre anys.
Jo devia tenir uns 17 anys, quant aquell dia els meus amics i jo vam decidir anar a la cavalcada dels reis mags.
Encara que ja érem grans, aquell any ens feia il·lusió anar-hi tots plegats i recollir caramels com tots els nin petits, tanta il·lusió que vam anar-hi dues hores abans per tenir lloc!

Un gemec de n'Aina em va despertar d'aquella pel·lícula de records de feia anys, es va tombar al sofà on jo estava asseguda i va posar el seu cap de rissos rossos damunt la meva cama.
Els seus axinats i verds ulls, s'anaven tancant sense perdre de vista el tronc de l'arbre de Nadal.
N'Aina era blanca de pell com jo, el somriure i el color d' ulls del seu pare, i el pél arrissat com jo, era impacient i nerviosa, i ja xerrava bastant per la seva edat.
Li agradava molt estar amb el seu pare, ficar-se al despatx i moure totes les fulles de costat a costat, això no li agradava tant al meu home.

Quan n'Aina per fi va deixar de lluitar contra l'inevitable, adormir-se, jo vaig seguir amb els meus records.

Aquell dia que vam quedar tots els amics, jo ja estava sortint amb qui era ara el pare de n'Aina, la meitat de la gent es van quedar dins un bar prenent cerveses i nosaltres i una altre parella ens vam anar amb la multitud de gent en busca dels reis.
En Gabriel i jo, agafats de la mà impacients per la arribada de tanta màgia junta, somrèiem quant pensàvem que el que estàvem fent era de al·lots petits, però no ens importava parèixer-ho, ho érem.
Els núvols van decidir xafar l' il·lusió de cents de nins plegats al carrer, alguns paraigües es van obrir i la gent va anar cap a casa amb el cap ficat dins les jaquetes, i dins el meu cap una absurda pregunta em rondava mirant a la gent corrent buscant un refugi. "Per què la gent puja l'espatlla quant plou? Així pot ser es banyen menys?". Vaig deixar que la pregunta s'apagués dins el meu cap. Ja no hi havia gent pel carrer, només quedàvem ell i jo, aferrants deixant que la pluja banyés el nostre cap, la nostra esquena, els nostres sentiments, la nostra flameta mes amagada tornava a estar encesa, pareixíem dos nins petits negats a entendre la realitat, dues ànimes perdudes pel carrer que no volien tornar al mon dels adults i fer-se gran sense il·lusions.

Vam tornar cap a casa xops d'adalt a baix, sense importar-nos, somrient, esperant que el món que teníem als nostres peus es canses i es rendís al veure que la nostra il·lusió no es darrumbava fàcilment.
Aquell vespre vam dormir mes nerviosos que mai, esperant els regals al matí, les sorpreses i les cares dels nostres familiars al veure els regals que havíem escollit per ells.

Un tro em va despertar d'aquell profund pensament.
Ja m'havia casat, ja teníem casa, ja no era a Mallorca, ja tenia una meravellosa filla, i pensant i mirant els ulls del meu estimat, em vaig dir a mi mateixa:
Recordes aquell 5 de Gener? Sí, aquell dia que la il·lusió va guanyar al món i vam decidir ser sempre dos nins amb cos d'adult...Aquell dia que ens vam negar a créixer i que encara ara som dos nins...

-Amor, anem a preparar la llet per als camells i col·locar els regals abans de que es faci de dia?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: