Només un acomiadament...

Un relat de: NdEada

Un dia com avui només deixaré fluir la tinta del bolígraf, tan se val si es el meu darrer relat.
La vida dona voltes cada dia, voltes estúpides que molts de cops ens fan donar-nos un cop enterra.
La vida a mi me la ha jugat, el temps ha passat per les meves mans, i podent-lo tenir, le deixat escapar com si res, com si no m'importes.
Avui en dia, se que he perdut la batalla, la vida era la meva enemiga, i ella ara riu quant veu que jo ploro, i riu quant em veu sola dins un passadís que vull evitar, que no vull recórrer més, estic sola...
Sí, ho vaig intentar, vaig intentar fer les coses lo millor possible, però res no va servir, vaig intentar caçar el sol cada matí, per ficar-lo dins una caixa i regalar-li-ho a la millor persona que conec, però no es el que ell volia.
Ara, el meu silenci es el que lluita contra mi, no vull deixar que soni dins les meves orelles, no vull sentir ja més l'aire acariciant-me, si se que tu ja no vols que torni cap a tu i et toqui la cara, suaument.
Ja no, no vull veure la lluna plena mai mes, ni saber que tu mires la mateixa estrella que jo.
Ja no, no renaixeran les meves paraules a partir de un res, ja no naixeran mai més, ja no tinc a qui dedicar-les.
Ja no, no podré somniar amb tantes coses que vaig somniar amb aquell algú, que ja no hi es, que ja no vindrà.
I pot ser, que cap frase d'aquesta reflexió al final no tingui lògica, però no he buscat mai la perfecció, a ella també la vaig tenir amb mi, agafada de la meva ma, sent el meu altre jo. I la vaig deixar escapar, la perfecció ara camina pels carrers de Fraga, a la vista de les envejoses que la vulguin agafar, amarrar, tenir amb elles.
I se que algun dia el perdré per sempre, que algun dia intentaré obrir com sempre el seu interior, que era casa meva, i trobaré les meves coses dins capses, per a que me les endugui enfora de allà, fins i tot els records els voldrà amagar tan al fons del seu cor, que amb una bufada de vent tot se'n anirà, i serà quant l'hauré perdut.
I al final, sent ja la meva ànima la que parlarà cada nit amb ell, almenys el podré acariciar, com he somniat des de fa molt, i podré sentir la seva respiració morint a la meva cara.
Qui sap, ara ja no hi ha raons per somriure, no hi ha raons per voler veure el sol cada matí, no hi ha raons tan sols per voler conèixer la soledat, no hi ha raons per tenir el cap ben amunt, ni hi ha raons per seguir endavant.
Així, m'acomiado de la vida, almenys de la que vaig tenir fins ara, li dic adéu, no podré recuperar-la mai, dic adéu als meus relats, que em van fer sentir bé fins fa un dies, m'acomiado també de les meves paraules plenes de sentiment, de sentiment d'amor, d'odi, de tristesa o de alegria, no les vull tenir amb mi, no les mereixo.
Només deixaré fluir els darrers sentiments que em queden dintre, no els penso disfrassar més, deixaré que quedin a l'aire, un record més de mi.

Acabada la reflexió, només vull donar-li les gràcies a ell, per haver posat en mi tantes il·lusions, que vulgui o no, seguiran despertes, les gràcies per tant de temps compartit que ja ningú el podrà llevar del nostre interior, només demanar-te que no deixis que els records de nosaltres et facin mal, ells no tenen la culpa, no deixis escapar-los, jo se que si segueixo al teu costat, algun dia podré trobar-me un altre cop amb la teva mà agafada a la meva, com era abans...

Només donar-li la raó al temps, i fent un pacte, no em deixis viure molt més, la vida no es tan bona com em pensava, la vida, ara m'odia...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: