Reflexió del fi.

Un relat de: NdEada

El silenci de una gota d'aigua caient per una canonada, el silenci d'una fulla al moure's i no topar-se amb ninguna companya seva, el silenci d'un interior, quant tot s'acaba i només queda això, el silenci.

I en realitat, hi ha tantes coses per a dir al darrer moment, abans de acomiadar-te d'un moment puntual a la teva vida, que es més clar el silenci que les paraules, saps que aquell moment arribarà, i quant aquella persona no et diu adéu, pot ser un ‘fins llavors' que saps que mai arribarà aquell ‘llavors', et quedes pensant en tots els moments bons que hi ha hagut entre els dos.

Tu saps quin serà el moment en que les coses no funcionin i opteu per separar les vostres vides, i com a totes les pel·lícules passa, en el moment que el tren estigui començant a partir, i tu corrent intentis acomiadar-te amb una llàgrima amagada, transparent, ell o ella es posarà els cascs de l'MP3 i mai sabrà que vas anar a dir adéu o pot ser intentar que es baixés del tren i acabés com aquells contes feliços que llegíem de petits, que al final, la bruixa dolenta mor i la princesa es casa amb el seu príncep d'ulls verds , i que, en lloc de tot això, en lloc de deixar sortir les paraules, el darrer esforç en convèncer de que tot anirà bé, vas deixar que el silenci difuminés l'habitació.

I després es quant els teus ulls, recorden aquella mirada impactant les teves pupil·les, i es ben dur dir adéu, però es així, tot acaba.

Els dies, les nits, els hiverns, els estius, les llàgrimes i els somriures, tots s'esgoten, com un rellotge d'arena apunt de deixar anar el darrer granet, tot s'acaba i sempre, la darrera paraula que s'interposa entre el adéu i la primera passa mirant endavant, es el silenci, el culpable de tot, pot ser el culpable del adéu, la falta de comunicació, la por a dir: ‘quedat amb mi, no em faltis tu també!'.

I pot ser, tu encara no te'n hagis adonat perquè creus que l'infinit es real. Però en realitat, tot segueix pel mateix sistema, felicitat, desil·lusió, silenci i adéu. I tanmateix, el mateix sol sortirà demà, per a mi i per a tu, les mateixes cares de son les veuré demà, la mateixa gent es rosarà amb mi, només canviaran els escenaris, si es que canvien, i alguns somriures que, sense voler, deixaré anar dels meus llavis.

Però al final d'un carrer, veurem allò que tanta por ens fa veure, aquell enorme mur que ens farà prendre una direcció que mai hem practicat abans. I allà, ja no hi haurà cares conegudes, ni voldrem deixar anar cap somriure encara que ningú ens escolti. Ja no ens reconeixerem ni reflectits en un mirall, i es que res, llevant d'algun amor, es per sempre, ni tan sols la vida ens pertany, no la tenim a les nostres mans, tot acaba i tot mor.

Segurament, amb el pas del temps, trobaré aquella gent que un dia va significar tant per jo, o almenys un poc, i somriure al veure'ls, i em donaré cops al cap d'haver perdut el temps i amb el temps, a ells, però avui, ara mateix, ja no crec en cap ‘t'estimo', els trobo buits de sentiments i sense cap significat. No el tenen, més que paraules, vull fets.

Tot acaba per tots. - Va acabar d'escriure aquell text ella mentre tancava els seus ulls cansats de plorar per la mort de la seva mare-.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: