Amic Lleial

Estic al llit i veig que el rellotge que tinc a la tauleta marca les deu. És Diumenge i podré anar més relaxada que quan vaig a l’institut. He fet un salt de peus a terra i encerto a la primera on són les sabatilles. Tinc un pressentiment i vaig cap a la porta; el Núvol ,el nostre gos, està allà assegut movent la cua .Deu haver sentit que em movia i m’ha vingut a veure. Sé que està inquiet perquè vol sortir i sap que si em ronda el trauré aviat. El gos em segueix per tot arreu. Si vaig al lavabo es queda a la porta mentre em rento i em pentino, després quan esmorzo a la cuina ell també menja el seu pinso.
La mare està cosint asseguda a l’envidriat. Li faig un petó i li dic que sortim amb el Núvol , que quan torni l’ajudaré a fer el dinar. M’ha dedicat un somriure una mica incrèdul. No ho sap però li dic en serio.
El Núvol es queda ajagut pacientment mentre jo em poso les bambes. Quan veu que agafo la seva corretja comença a bordar i a saltar com un boig. M’afanyo tot el que puc per no fer-lo esperar més. Un cop a fora trec la bicicleta del garatge, poso la corretja del gos al manillar i comencem la marxa. Darrera nostra el portal es tanca automàticament.
La nit anterior va ploure perquè veig algun bassal, però avui en canvi fa un dia magnífic, assolellat però fresc. M’encanta sentir l’aire a la cara i l’aroma de herba humida. L’ urbanització està envoltada de vegetació i generalment és una zona de poc trànsit.
El Núvol segueix perfectament el ritme que porto jo amb la bicicleta. Desprès d’una estona, al final de la recta just abans de la corba, hi ha la gran esplanada. Ens fiquem a la dreta i paro per deixar la bicicleta a terra. Allibero el gos de la corretja perquè pugui córrer lliurement. Els dos correm i saltem fins que quedem extenuats.


Estic mig adormida i noto que El Núvol m’està llepant la cara. Obro els ulls per apartar-lo i llavors veig el que passa realment, és la mare la que em renta la cara i els braços. Diu que estic tota suada.
El rellotge de la tauleta marca les deu. Es diumenge. Cada dia ,es diumenge.
A la paret de la meva dreta hi ha una foto del Núvol amb mi. Els dos estem jugant a la gran esplanada. Com t’enyoro estimat amic!
La mare va a buscar la cadira de rodes. Sap que prefereixo anar a la cuina a esmorzar i no que me’l porti al llit. Vull ser autosuficient, m’obligo a ser-ho.
Vull sortir sola a donar el volt. La mare protestarà. Gairebé no hi ha mai trànsit per aquests carrers. Aquell dia d’ara fa un any va ser una casualitat. Aquell cotxe va aparèixer de sobte quan sortíem de la gran esplanada .El pobre Núvol va rebre el cop més fort. Això em va salvar la vida.
Avui fa un bon dia. Tinc ganes de sentir l’aire a la cara.