Amb totes les meves lletres: Diumenge

Un sí i un no. Cada dues setmanes calia la preparació al migdia, per no badar. La mare ja ho sabia: el dinar havia de ser puntual a taula. A les tres en punt sortia per la porta. Sense pressa. Sense pausa. Tant se val si feia fred o calor. La bufanda blaugrana, feta de punt de mitja, m’acompanyava sempre.
Carrer avall, a aquella hora, no et creuaves amb gaire gent. Tothom feia la sobretaula. O s’havia deixat caure al sofà, amb la televisió encesa sense que ningú li fes cas mentre un filet de baba queia a poc a poc.
Prendre l’autobús era ja una rutina que tenia ben apamada. Que bonica estava Barcelona a aquelles hores, sense trànsit i amb el cel ben blau.
Baixava a la parada més propera a la Travessera per fer drecera. En aquells temps, els recorreguts els descobries simplement caminant, perdent-te i accelerant el pas. Al bell mig del carrer no podia evitar repetir-me la mateixa cançó: “en aquests terrenys, fa molts anys, era on veníem a veure Kubala!” L’indret que em va fer conèixer el padrí. El meu padrí de bateig. El que va ser més que un avi. Més que un tutor. El que em seia de petit al seu costat, al lateral de la segona graderia. El que em va fer culer per sempre.
Pocs metres més enllà semblava que s’havien obert totes les portes. Gentades que, com ratolins seguint al flautista, ens dirigíem encisats pel so d’una flauta màgica.
I a la fi, el temple. Un edifici de formigó tan majestuós com impersonal que engolia cap al seu interior a tothom que s’atansés.
Com jo.
A l’interior, pujar escales. Un, dos, tres pisos. Caminar pel passadís, localitzar la lletra a la llinda de la porta i sortir.
Davant meu, el verd més intens. El verd més veritable. El meu camp de joc.