Amb totes les meves lletres; Cinema

Era la sessió de tarda. Programa doble de re-estrena. A mitja setmana, la mare, el meu germà i jo ens palplantàvem, sortint de l’escola, per veure el final d’una de les pel·lícules i, si hi havia sort i no s’allargava gaire, una de sencera. No era qüestió de tornar a casa massa tard. Semblava que tampoc massa aviat.
Aquell cinema de barri era com de la família, com qui va a veure les tietes. Per passar l’estona. I com quan vas de visita, em donaven berenar. El bar del propi cinema, abans d’entrar a la sala, era un clàssic en aquells temps. Es podia comprar des d’una xocolatina a una beguda amb ampolla de vidre que de vegades rodolava pendent avall de la sala.
I d’això es tractava. De passar l’estona. No nosaltres, no el meu germà ni jo.
Era per ella mateixa.
I jo mirant a esquerra i dreta, sense prestar gaire atenció a la pantalla que il·luminava la sala, la mirava, buscant-li l’aprovació. Aquelles pel·lícules no eren pensades per nanos.
Ara, passats tants anys, reconec la quantitat de records que es van gestar en aquella sala de cinema. Buscant en una pantalla el que no podíem viure fora d’ella.
Quan era l’hora, encara que fos a mitja pel·lícula, sortíem en silenci de la sala. Tornàvem a casa. La seva particular pel·lícula s’havia acabat un altre cop.